Portada el NOU 9

Per a la portada del diari "el NOU 9" he escollit combinar els colors que ens recorden al nadal amb un element fundamental d'aquest com ho són les corones dels reis. He pensat agafar aquest objecte tant característic perquè és fàcilment identificable i també fàcil de representar de manera que se li pot donar molt joc. Per a fer el muntatge he agafat la forma de 3 esquitxades d'aigua, les he retallat amb photoshop i els hi he posat una capa de color vermell, després les he impreses i amb pintura daurada he dibuixat al damunt tres corones senzilles i irregulars, he escanejat el dibuix i he introduït el fons fent dues opcions, un de granate i un altre verd, finalment m'he decantat pel verd, ja que és un color més nadalenc i el contrast era més destacat. Per acabar he escrit al marge inferior del cartell: Torna la màgia he escollit aquesta frase perquè te relació amb les tres corones dels reis mags i amb la màgia que tant caracteritza l'època de Nadal. La tipografia està feta amb un tipus de lletra lligada i rústica i el color és el mateix que el de les tres corones, daurat.


Aqui deixo la imatge del cartell definitu:


Anna Maria Maiolino

Anna Maria Maiolino, és una artista brasilera d'origen italià. Ha tocat diverses branques de l'art com el dibuix, fotografia, pel·lícules, escultures i instal·lacions.
Els temes tractats per l'artista i plasmats a les seves obres no segueixen una estructura lineal i seguint un eix cronològic, Anna Maria segons el moment que esta vivint fa referència a uns elements o altres, sovint relacionats amb experiències del passat. Les primeres obres fan referència al menjar i la digestió, aquest tema el tornarà a treure més endevant un altre cop. Més tart l'artista es preocupa pel cos, el que entra i surt, fent acomulacions de formes excrementals donant la sensació d'infinitat, al fer aquestes formes fem servir un gest gairebé mecànic, monòton i repetitiu. "Maiolino entén la subjectivitat com a relacional i el seu treball negocia amb dicotomies". Posteriorment a la dècada dels 70 tracta el paper, intervé en aquest material estripant-lo, cosint-lo, arrugant-lo, superposant-lo... d'aquesta forma trobem un tractament tant del buit com del ple d'una manera particular ja que se centra més en l'espai que en la figura. Aquest tractament de l'espai, del buit, l'utilitza a l'hora de fer escultura, ja que dona més importància al motlle que al resultat, l'escultura en sí.
En algunes obres fa referència a la situació política brasilera, sobretot durant els anys de dicatdura i represió, un exemple clar és la pel·lícula In-Out en la qual mostra la manca de llibertat i la censura. L'obra més curiosa i coneguda de l'exposició és Entrevidas, consta d'una instal·lació en la que trobem un terra cobert d'ous amb una tarima al mig de la sala on hi ha un plat amb un ou trencat, l'artista intenta mostrar l'atreviment, la prudència o la timidesa de la gent, fins a quin punt son curiosos com per saltejar els ous per a arribar a veure que hi ha a la tarima.
La manera de mostrar aquestes obres és en forma d'instal·lació, alguns dels elements d'aquesta van movent-se d'un dia per l'altre i pateixen el deteriorament del pas dels dies, sobretot en el cas de les obres fetes amb fang com els "excrements" i el mural fet amb col·laboració dels alumnes de La Massana.
En general, havent donat un cop d'ull a tota l'exposició trobem que tracta temes cotidians, presents a la vida de qualsevol persona com el menjar, la digestió, els excrements, problemes polítics, repressió...
Trobem que Anna Maria Maiolino és i serà un referent per a molts artistes contemporanis.




Vacca. Entre la destresa i el desastre

L'artista és nascut a Granollers, ha desenvolupat una obra que néix de pressupòsits conceptuals i a vegades des dels marges del conceptualisme. Ha colaborat amb artistes contemporanis com Carlos Pazos, Pep Agut, Javier Peñafiel, Pep Duran o bé Jordi Benito.
En la seva obra ha tractat diversos aspectes com objectes, dibuixos, accions, fotografies, instal·lacions, vídeos i textos. La influència per la música per part de la familia fa que la seva obra destaqui per la creació d'obres sonores contemporànies, fent mescles de sons habituals i cotidians.
L'obra que trobem exposada al Museu de Granollers s'anomena Vacca. Entre la destresa i el desastre, en aquesta obra hi destaca l'art no visual, trobem el so com a element fundamental, ja que l'obra consta de 3 radiocasets amb una grabació que es va repetint i 3 ràdios que emeten una frqüència concreta. Tots aquests objectes estan disposats dins d'un marc que queda obert i torçat, l'artista diuq ue el marc és posat com a punt i final de l'obra i dóna un desequilibri evident a la peça.
L'obra està situada al mig d'una sala fosca i enfocada amb diversos llums que surten del sostre on està penjada, d'aquesta manera els llums el que tracten d'enfocar són els objectes com a emissors del so.





Mariscal a la Pedrera

Breu biografia:
Javier Errado Mariscal va néixer a València l'any 1950. És reconegut per ser un important dibuixant i dessenyador. Va ser considerat un dels renovadors del còmic espanyol, gràcies a les seves vinyetes protagonitzades pels "Garriris", segons ell el seu alter ego ja que aquests tenen posseeixen tot el que a Mariscal li agradaria i fan tot el que ell voldria. És conegut també pel disseny de la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, "el Cobi". En l'àmbit del disseny gràfic ha colaborat en portades del país setmanal, ha fet diversos cartells publicitaris, logotips com per exemple "onda cero" o ha creat tipografies molt particulars i innovadores, com ara una dedicada a la ciutat de Barcelona.

L'exposició:

L'exposició ens mostra els ultims 40 anys de treball de Mariscal. L'itinerari expositiu s'inicia amb una estructura en la que hi apareixen més de 1.500 dibuixos en el seu procés creatiu, inclou apunts al natural dels diferents personatges, situacions...Per a Mariscal tot el que ell fa, qualsevol idea que tingui, ha passat per un dibuix previ. Junt amb aquesta instal·lació d'esbossos s'amaga un espai negre en el qual a través de petites finestres disposades entre els esbossos hi podem veure un Chrysler dels anys 50 que s'estrella en un Crash, aquest Crash estableix una metàfora que fa referència al consum.
En una altra part de l'exposició hi trobem diferents tipografies, també molt importants a la seva obra, es presenten en un2mur" de lletres gegants plenes de color en les quals crida l'atenció l'estètica de la lletra i no la lletra en si, el significat.
Passades les lletres Mariscal ens mostra també el seu treball en l'àmbit del disseny gràfic, aquesta part la formen cartells, revistes, bosses de compra i esbossos de diferents tipografies per a diferents marques.
Seguint el recorregut trobem els personatges que han influenciat la seva carrera, els "Garriris" i "El Cobi", que a partir d'aquí estaran presents a la resta de l'esposició, excepte en la part de disseny d'objectes per la llar.
Per acabar trobem la part audiovisual, en la qual trobem la presentació de la pel·licula que es presentarà a principis d'any en la que colabora amb Fernando Trueba, "Chico y Rita".

Valoració:
M'ha sorprès molt gratament l'obra de Mariscal, trobo que és una obra àmplia i que inclou molts ventalls de l'àmbit artístic. La manera tant peculiar de tractar cada tema fa que crei un estil personal, únic i fàcilment identificable.

Deixo a continuació un link del making off de Mariscal a la Pedrera:

BLOW UP

Sinopsi:



Blow Up és un pel·licula dirigida per Michelangelo Antonioni, guionista també d'aquesta junt amb Tonino Guerra, és va fer l'any 1966.
La pel·licula és l'adaptació d'un conte de Julio Cortázar, que explica la història d'un fotògraf que despres de realitzar vàries fotografies en un parc de Londres, descobreix després de revelar-les una forma irreconeixible que resultava ser un cadàver, a partir d'aquest moment el protagonista decideix desenvolupar una investigació la qual començarà per tornar al lloc dels fets i on no hi trobarà el cadàver, per tant començarà a investigar detalladament cada una de les fotos que va fer a la parella que estava fotografiant en aquell parc.
El comportament del protagonista és el que més destaca de la pel·lícula, representa una persona arrogant, prepotent i egocèntrica. En l'àmbit del treball com a fotògraf els resultats són totalment professionals.
Al ser fotògraf tracta diàriament amb models, a aquestes les tracta amb despreci, per ell són simplement "maniquís" objectes que pot manipular i influir de la manera com vulgui i quan li sigui necessari.
Els plans utilitzats en grabació de la pel·licula també destaquen, podem dir que hi ha dos realitats falses, la que el fotògraf capta amb la seva càmera de fer fotos i la que graba la pel·licula, els plans utilitzats en la primera són destacats per el treball d'aquests, la bestialitat amb que els accentua fins al punt de posar-se damunt d'una model per a fer un picat. Pel altre banda les seqüències grabades amb la càmera de video amb la que esta enrregistrada la pel·licula són llargues.
En diferents moments de la pel·licula hi apareixen uns "mims" aquests pretenen suavitzar les escenes, separar-les, utilitzen elements imaginaris, irreals, dominen d'alguna manera al protagonista, podriem dir que el commouen lleugerament, ja que la pel·licula acaba amb l'aparició d'aquests en un camp de tenis i la participació en el joc del protagonista, que els hi passa una pilota imaginària. El cas, per altra banda, queda sense resoldre's.
Per acabar podem dir que en la pel·licula apareix un erotisme no gaire propi de l'època viscuda censurat en molts països.


Aquí deixo el link d'una de les escenes més rellevants de la pel·lícula i que fan referència a la fotografia anterior.

www.youtube.com/watch?v=wygqlfUoJEs

Anàlisi de dues revistes

Revista Vogue París

El títol de la revista VOGUE està escrit en majúscules i comprèn tota l'amplada de la portada, està situat a la part superior, dins d'una d'aquestes lletres, la "O" hi trobem la paraula París també escrita en majúscules però evidentment en un tamany molt més reduït, apareix també un enunciat al centre que, en aquest cas, només és una felicitació ja que la revista fa 90 anys, aquest enunciat se situa a la part mig baixa de la portada, en aquest cas la tipografia apareix en lletres minúscules i al ocupar dues linies trobem una variació en el tamany de la lletra de la primera, el titular (90 ans d'excès) a la segona linia, el subtítol (joyeux anniversaire), la primera d'un tamany més gran que la segona.


En la capçalera només hi trobem una imatge en pla mitjà, és la imatge d'una dona en la que s'hi destaca el coll (hi porta una cinta amb un detall al mig) i els pits, ja que queden tapats per les seves mans cobertes amb uns guants del mateix estil que la màscara que li tapa la part dels ulls, la foto apareix en blanc i negre i en un fons totalment blanc, així com el titular i el subtítol apareixen en daurat.


L'ordre de la lectura és de dalt a baix, tot i que la nostra mirada en un principi se centra en la imatge, però pel que fa al contingut tipogràfic al estar escrit en una degradació del tamany de la lletra de més a menys, fa que iniciem la lectura per les més grans (títol i nom de la revista) i baixem al titular i finalment al subtítol.


També apareixen en la portada el codi de barres amb el preu, se situa a la part baixa de l'esquerra i damunt del còdig la pàgina web de la revista, així com a la part esquerra alta de la revista, just sota del títol hi trobem el més en el que surt la revista i el nombre de l'exemplar.


Al tractar-se d'una revista de moda el que més trobem a l'interior són imatges, la majoria d'elles anuncis de diferents marques, ja que això és el que fa que la revista segueixi editant i tenint prestigi. Les parts on apareix text, aquest sempre acompanyat d'una imatge, la composició d'aquest és en columnes, deixant un marge d'un centímetre aproximadament entre elles.


Trobem marge tant al principi com al final d'uns dos centímetres. Les imatges, en el cas de que no hi apareixi text ocupen tota la plana, i en el cas de que hi hagi text apareixen més d'una imatge en un tamany molt més reduït repartides per diferents zones, en pocs casos apareixen totes al principi o al final.


La funcionalitat principal d'aquesta revista és donar a conèixer les últimes tendències i mostrar reportatges fotogràfics que engloben diversos factors de la mateixa moda actual. Al ser l'aniversari de la revista, hi trobem una part reservada al final en la que els dissenyadors i les diferents marques escriuen felicitacions.


Al ser una revista de moda, l'estètica és molt curada, hi destaca sobretot l'elegància, això ho podem percebre ràpidament només observant la portada i un cop l'obrim fem més evident l'afirmació anterior.





Revista In Touch

El títol principal, on hi trobem el nom de la revista In Touch compren tota l'amplada de la portada, les lletres que s'utilitzen són minúscules però a gran escala, i encara són més grans la primera lletra de cada paraula "i" i "T", en el cas de la "T" és l'única que apareix en majúscula. Les lletres són blanques amb el contron morat i estan dins d'un marc allargat de color magenta.

El titular apareix a la part baixa de la revista, en color blanc i el contorn més fi de color negre, les lletres són més petites que les del títol, i sota del titular hi trobem el subtítol que ens dóna informació afegida del titular, aquest té el tamany de les lletres més petit ue les el titular, per tant, trobem una degradació de més a menys. Cal dir que al damunt del títol hi trobem un altre titular del mateix que les ue trobem a l'esquerra.
Al lateral esquerra de la revista hi trobem també altres titulars sobre el contingut de la revista però de menys importància si els comparem amb la resta de la portada.
La portada està plena d'imatges sobreposades entre elles (també es sobreposen al títol tapant alguna lletra), les més grans fan referència al titular, mentre que les més petites (n'hi ha 4) fan referència als titulars menys destacats.
L'ordre de lrectura establert va del títol, passant per les imatges, al titular, a continuació, la nostra mirada es desvia al lateral esquerra.
Els tres colors predominants són el blanc, el blau i el magenta.
Altres elements a destacar són els cercles grocs i blancs que inclouen el preu de la revista i altres dades a destacar sobre les imatges, aquestes, estan acompanyades pel nom de la persona famosa que hi apareix.
Pel que fa al disseny interior trobem que segueix el prototip de la portada.

Apareix molta tipografia sobreposada a les imatges i molt treball de maquetació i composició fotogràfica.

El color és un tema important de la revista, ja que a cada pàgina hi ha un color predominant que no es repeteix en la resta de les pàgines.

Hi destaquen sobretot la multitud d'imatges que hi apareixen, això és així degut a la finalitat de la revista, que és informar sobre temes de l'actualitat de les persones conqgudes, per tant com més escandaloses siguin les imatges, més polèmica tindran i per tant més es parlarà de la revista.

Utilitzen un llenguatge col·loquial, i fins hi tot sovint, vulgar.
El text apareix en columnes, això en facilita la lectura i aquestes respecten un marge tant al principi com entre elles.

Els anuncis no apareixen en abundància, en trobem 6 com a molt i anuncien productes per al cabell o maquillatge, això fa que pensem que va dirigida aun públic femení.


Si fem una comparació general de les dues portades podem dir que en la segona, l'elegància brilla per la seva absència.

Volver al inicio Volver arriba Marta. Theme ligneous by pure-essence.net. Bloggerized by Chica Blogger.