Quan vam fer la sortida a Barcelona a veure Els mons de Coraline, ens van proposar una altre activitat, aquesta consistia en observar dos aparadors, un el de Servei Estació, que també vam donar un vol per dins de la botiga, i l'altre el de Diesel.
L'aparador de Servei Estació, era des del meu punt de vista senzill, aquest estava format amb diferents elements que venien a la botiga, abundaven per això, les escales, fet que em va cridar l'atenció ja que un cop visitada la botiga em va sobtar que no aparegués gaire color a l'aparador, ja que un cop entraves a la botiga el color era l'element que més abundava, la botiga en si em va agradar moltissim vaig trobar que era molt completa i molt útil per a tots nosaltres que estem fent l'artístic, hi vaig veure materials i suports que no havia vist a cap altre botiga, i les dimensions d'aquesta també em van impressionar gratament.
En segon lloc, l'aparador de la Diesel, em va semblar original, en la linia de la marca, podiem observar en aquest, diferents imatges amb diverses frases escrites, i una persona fent una acció relacionada amb la frase o be amb la imatge.
Aquí us deixo un video en el que apareix aquesta nova campanya de Diesel per a que us pugueu fer una idea.
www.youtube.com/watch?v=Y4h8uOUConE
Logo "FP"
Posteado en en por
Una de les activitats d'aquest segon trimestre ha estat fer un logo de Formació Professional de Granollers. L'elaboració d'aquest logotip ha estat primer en format paper al bloc de tècniques i més tard escollir-ne un parell i passar-los a photoshop passant per l'escàner.
La veritat es que personalment em pensava que fer un logotip era una cosa bastant més fàcil i la veritat es que no ha estat així, en un principi no vaig entendre massa bé tot el que s'havia de fer, i fin un final no vaig tenir les idees clares, i amb un espai de temps bastant limitat he presentat a la web dos dels logotips que he fet.
La veritat es que personalment em pensava que fer un logotip era una cosa bastant més fàcil i la veritat es que no ha estat així, en un principi no vaig entendre massa bé tot el que s'havia de fer, i fin un final no vaig tenir les idees clares, i amb un espai de temps bastant limitat he presentat a la web dos dels logotips que he fet.
LA ROBA (diari)
Posteado en en por
El projecte proposat pel segon i tercer trimestre fa referència a la roba.
La manera de treballar-ho va començar escribint paraules en el blog de tècniques i més tard, frases que ens fessin pensar en la roba i que ens hi sentissim d'alguna manera identificats.
Després de pensar-hi molt, la frase que vaig veure que més m'identificava va ser "a l'estiu m'agrada més la roba d'hivern, i a l'hivern m'agrada més la d'estiu". Un cop vaig tenir la frase clara, vaig començar el projecte fent una sèrie de vinyetes dibuixades a la llibreta de tècniques, i més tard aquestes vinyetes les vaig passar a fotografies. Quan vaig tenir les fotografies i vaig veure-les, em vaig adonar que era molt dificil d'identificar quan era estiu i quan hivern, de manera que vaig pensar en utlitzar el photoshop per a crear un fons adequat i que així és pogués veure molt més la meva intenció.
Van passar uns dies els quals no vaig tocar el projecte per a res, vaig estar pensant en maneres o en diferents canvis, fins que em va venir un al cap, una idea totalment nova que no tenia res a veure amb l'anterior, em va fer pensar en el meu passat i el passat de molta gent, em va fer pensar sobre l'obsessió per la roba, el que res em queda bé i que d'alguna manera ens intentem amagar darrera d'aquesta, convertint el cos la imatge i la roba en el centre dels nostres problemes, dilemes, virtuds i pensaments, vaig pensar que seria una bona manera el representar una escena comuna en molts adolescents, una noia mirant-se al mirall i veient-se malament, per tant aquesta noia opta per tapar-se amb roba i obsessionar-se fins arribar un punt en el que tot el que ella veu esta relacionat amb la roba...
La manera de treballar-ho va començar escribint paraules en el blog de tècniques i més tard, frases que ens fessin pensar en la roba i que ens hi sentissim d'alguna manera identificats.
Després de pensar-hi molt, la frase que vaig veure que més m'identificava va ser "a l'estiu m'agrada més la roba d'hivern, i a l'hivern m'agrada més la d'estiu". Un cop vaig tenir la frase clara, vaig començar el projecte fent una sèrie de vinyetes dibuixades a la llibreta de tècniques, i més tard aquestes vinyetes les vaig passar a fotografies. Quan vaig tenir les fotografies i vaig veure-les, em vaig adonar que era molt dificil d'identificar quan era estiu i quan hivern, de manera que vaig pensar en utlitzar el photoshop per a crear un fons adequat i que així és pogués veure molt més la meva intenció.
Van passar uns dies els quals no vaig tocar el projecte per a res, vaig estar pensant en maneres o en diferents canvis, fins que em va venir un al cap, una idea totalment nova que no tenia res a veure amb l'anterior, em va fer pensar en el meu passat i el passat de molta gent, em va fer pensar sobre l'obsessió per la roba, el que res em queda bé i que d'alguna manera ens intentem amagar darrera d'aquesta, convertint el cos la imatge i la roba en el centre dels nostres problemes, dilemes, virtuds i pensaments, vaig pensar que seria una bona manera el representar una escena comuna en molts adolescents, una noia mirant-se al mirall i veient-se malament, per tant aquesta noia opta per tapar-se amb roba i obsessionar-se fins arribar un punt en el que tot el que ella veu esta relacionat amb la roba...
MAISON MARTIN MARGIELA
Posteado en en porEn el meu blog, m'agradaria també anomenar a Martin Margiela, que juntament amb un recén graduat de l'Acadèmia d'Amberes, amb una assistent de Jean Paul Gaultier i Jenni Meirens van fundar la marca Maison Martin Margiela.
La raó per la qual m'agradaria anomenar aquesta marca és perquè degut al treball que estem fent amb la roba, vam haver de buscar diferents dissenyadors i artistes que treballessin amb aquest element, i buscant, vaig trobar aquesta marca, vaig començar a mirar el tipus de disseny que feien i ql tipus de roba i colors que utilitzaven, i em va fascinar, tant, que vaig informar-me més pel que fa als seus dissenys i les seves idees, vaig trobar una entrevista molt interessant, en la que Margiela explicava que la idea de la companyis és bàsciament remodelar peces ja existents afegint-hi elements exclusius que busquen per arreu del món, acalara també que no són dissenys vintage, però que sí que barregen diferents èpoques per a crear un nou estil, cal dir que les peces són limmitades, ja que no és un tipus de roba amb una gran tirada de vendes. Això els fa ser encara més una marca totalment exclusiva.
Deixo aquí una imatge que reflexa l'originalitat de la marca.TURBINEGENERATION (diari)
Posteado en en por
Turbinegeneration és un projecte que fem de manera conjunta amb altres escoles, fins hi tot hi participien institus de Londres.
Fins ara el que hem fet ha estat iniciar aquest projecte anant al MACBA i participant en una activitat que consistia en dibuixar la terra d'un espai del museu l'itinerari que feiem cada alumne del BATX artístic cada dia de casa a l'escola, de manera que van acabar apareixent més de 50 itineraris diferents. Juntament amb l'itinerari havien d'apareixer en postics, o bé sobre les diferents cintes amb les que haviem dibuixat aquest itinerari diferents pensaments que ens sorgissin durant aquest viatge, o coses que nosaltres consideravem importants, per acabar, en un paper ens va fer escriure un secret i que quedés amagat dins d'algun racó del mapa. Cal dir que l'obra és va destruïr un cop acabada i immortalitzada amb fotos.
A mi, personalment em va semblar una manera ben curiosa de començar un projecte per cal dir que em va sorprendre gratament, ara queda per veure quin serà en següen pas en aquest projecte anomenat Turbinegeneration!
Boltanski
Posteado en en por
Biografia: Christian Boltanski va néixer a París el 6 de septembre del 1944, és a dir, a finals de la Segona guerra mundial en una familia marcada per l'holocaust. És fotògraf, escultor i cineasta, però es conegut fonamentalment per les seves instal·lacions. Va tenir una formació autodidacta, va començar a pintar quan tenia 14 anys. Entre el 1969 i el 1971 va començar a reconstruir la seva infància a partir de diferents fotografies. La seva obra està marcada per una intencionalitat d'arxiu i memòria que va més enllà d'allò explicitament present. Les robes que utilitza a les seves instal·lacions i les fotografies dels que ja no hi són, són recorrents a la seva obra com una marca d'allò que ja no hi és.
Aquí deixo un link d'un video on hi apareix una obra de Boltanski anomenada "Personnes" al Grand Palais de París.
http://www.youtube.com/watch?v=sdBp1pJnIj4
Aquí deixo un link d'un video on hi apareix una obra de Boltanski anomenada "Personnes" al Grand Palais de París.
http://www.youtube.com/watch?v=sdBp1pJnIj4
MÉS ENLLÀ DE L'OBJECTE
Posteado en en por
Més enllà de l'objecte ens dóna una mirada a l'art català de l'inici de la segona meitat de s.XX. Així, es mostren algunes de les obres artístiques de la segona meitat dels anys 60 i dels principis dels 70. La mostra inclou tant, escultures, pintures i fotografies.
Les obres i el material documental corresponen a una trentena d'artistes, Joan Brossa, Raimon Camprubí, Leandre Cristòfol, Joan Escribà, Àngel Ferrant, Joaquim Llucià, Antoni Mercader, Josep M. Mestres Quadreny, Miralda, Muntades, Josep Ponsatí, Pere Portabella, Joaquim Prats, Carles Pujol, Joan Rabascall, Àngels Ribé, Bener Rossell, Carlos Santos, Dorothée Selz, Francesc Torres, Moisès Villèlia, Jaume Xifra.
L'obra que vaig escollir va ser "Reliquaire Blanc" de Jaume Xifra, 1970.
Va ser una de les obres que més em va cridar l'atenció, ja que penso la idea dels Reliquaires és molt bona, trobo que és una obra molt més propera ja que queden immortalitzats molts moments importants de la vida de Jaume Xifra, l'autor.
FITXA TÈCNICA:
Materials utilitzats: bosses transparents de plàstic amb sucre espelmes i plomes.
L'obra està feta després de la celebració un Juny del 70 a Verderone, del cerimonial "La fête en blanc", i Jaume Xifra va voler immortalitzar aquell moment amb aquesta obra. Reliquaire Blanc forma part de la serie dels Reliquaires et objets rituels, 1969-1970.
Què és un reliquaire? "Reliquaire" en francès vol dir "Reliquiari", i un reliquiari és una capsa o estoig on es conserva una relíquia, perquè vol immortalitzar aquell moment.
Suport: És un Din-a3, amb 4 elements principals, tots ells posats dins de bosses de plàstic. Com a principal hi trobem un fragment de cartell de la celebració, on s'hi pot llegir "Fête en Blanc, Verderone Juin de 1970". A sota hi apareixen tres bosses, la primera d'elles conté sucre, la segona espelmes i una ploma, i per últim, la tercera, plomes. Tot tapat amb un halo blanc.
Les obres i el material documental corresponen a una trentena d'artistes, Joan Brossa, Raimon Camprubí, Leandre Cristòfol, Joan Escribà, Àngel Ferrant, Joaquim Llucià, Antoni Mercader, Josep M. Mestres Quadreny, Miralda, Muntades, Josep Ponsatí, Pere Portabella, Joaquim Prats, Carles Pujol, Joan Rabascall, Àngels Ribé, Bener Rossell, Carlos Santos, Dorothée Selz, Francesc Torres, Moisès Villèlia, Jaume Xifra.
L'obra que vaig escollir va ser "Reliquaire Blanc" de Jaume Xifra, 1970.
Va ser una de les obres que més em va cridar l'atenció, ja que penso la idea dels Reliquaires és molt bona, trobo que és una obra molt més propera ja que queden immortalitzats molts moments importants de la vida de Jaume Xifra, l'autor.
FITXA TÈCNICA:
Materials utilitzats: bosses transparents de plàstic amb sucre espelmes i plomes.
L'obra està feta després de la celebració un Juny del 70 a Verderone, del cerimonial "La fête en blanc", i Jaume Xifra va voler immortalitzar aquell moment amb aquesta obra. Reliquaire Blanc forma part de la serie dels Reliquaires et objets rituels, 1969-1970.
Què és un reliquaire? "Reliquaire" en francès vol dir "Reliquiari", i un reliquiari és una capsa o estoig on es conserva una relíquia, perquè vol immortalitzar aquell moment.
Suport: És un Din-a3, amb 4 elements principals, tots ells posats dins de bosses de plàstic. Com a principal hi trobem un fragment de cartell de la celebració, on s'hi pot llegir "Fête en Blanc, Verderone Juin de 1970". A sota hi apareixen tres bosses, la primera d'elles conté sucre, la segona espelmes i una ploma, i per últim, la tercera, plomes. Tot tapat amb un halo blanc.
ART LOVERS
Posteado en en por
Art Lovers és un projecte que han exposat de manera conjunta la Mireia C.Saladrigues i l'Aníbal Parada. Tot i formar part els dos d'una mateixa exposició Art Lovers consta de dos projectes diferents.
El projecte de la Mireia, anomenat Inventari d'Art, consistia en anar a casa de 26 granollerins triats a l'atzar i preguntal-s'hi què tenien a casa seva que ells consideressin art, cal dir que alguns dels granolleris triats no li van permetre que entrès a casa seva, però els que si que van deixar-la entrar, van ensenyar-li el que ella demanava, de manera que la Mireia va poder fer una fitxa tècnica de les obres que li ensenyaven, exposant així a l'espai d'arts totes aquestes fotografies amb la seva corresponent fitxa, la manera de fer la instal·lació va ser fent una petita habitació amb la finalitat de simular un pis, i així posava cada una de les fotografies en l'habitació on cada propietari tenia situada l'"obra d'art" fotografiada per la Mireia.
Un cop fet aquest inventari i exposat, la Mireia ens va fer la mateixa pregunta que havia fet als granollerins i vam obrir un espai on nosaltres podiem respondre i penjar-hi la fotografia.
El que jo considero una obra d'art de casa meva és el suro que tinc penjat a la meva habitació, és algo que he anat fent amb els anys, i mai he tret res, en tot cas he anat afegint coses, i per això li tinc un "carinyo" especial i perquè no, ho considero una obra d'art feta per mi mateixa però sobretot per tots els moments que he viscut.
Pel que fa al projecte de l'Aníbal, consitia en tirar la paret de la sala Miró de la Universitat de Barcelona amb la finalitat que les obres que estaven exposades en aquesta sala fossin vistes per tothom que hi passes pel devant. Aquest projecte no el va poder dur a terme però si que va dur a terme tot un procés que va exposar, amb tots els esbossos d'arquitectes als quals els hi havia demanat opinió, també va exposar una maqueta de la sala Miró amb el resultat que ell pretenia ( la paret enderrocada). Per a completar aquesta part de l'exposició, l'Aníbal ens va preguntar quina paret tirariem nosaltres a terra o bé quin projecte ens agradaria dur a terme. Les respostes que nosaltres li vam donar es van representar a l'exposició en dos suports diferents, digital i en forma d'esbòs.
Jo el que vaug proposar va ser envoltar tots els monuments que jo considerava més rellevants de Barcelona amb una cinta quilomètrica, de manera que quedava dibuixat un itinerari que la gent podria seguir amb facilitat. La idea principal era fer un "museu" a gran escala a l'aire lliure, fent que els edificis envoltats amb la cinta, fossin les obres d'art d'aquest hipotètic museu anomenat "Barcelona".
La conclusió principal que he tret al participar d'alguna manera en aquests dos projectes és que he ampliat molt més la meva concepció pel que fa a l'Art i he pogut observar d'aprop que dur un projecte a terme no és gens fàcil i que la majoria de vegades el proces prèvi a l'obra és el més important amb diferència.
El projecte de la Mireia, anomenat Inventari d'Art, consistia en anar a casa de 26 granollerins triats a l'atzar i preguntal-s'hi què tenien a casa seva que ells consideressin art, cal dir que alguns dels granolleris triats no li van permetre que entrès a casa seva, però els que si que van deixar-la entrar, van ensenyar-li el que ella demanava, de manera que la Mireia va poder fer una fitxa tècnica de les obres que li ensenyaven, exposant així a l'espai d'arts totes aquestes fotografies amb la seva corresponent fitxa, la manera de fer la instal·lació va ser fent una petita habitació amb la finalitat de simular un pis, i així posava cada una de les fotografies en l'habitació on cada propietari tenia situada l'"obra d'art" fotografiada per la Mireia.
Un cop fet aquest inventari i exposat, la Mireia ens va fer la mateixa pregunta que havia fet als granollerins i vam obrir un espai on nosaltres podiem respondre i penjar-hi la fotografia.
El que jo considero una obra d'art de casa meva és el suro que tinc penjat a la meva habitació, és algo que he anat fent amb els anys, i mai he tret res, en tot cas he anat afegint coses, i per això li tinc un "carinyo" especial i perquè no, ho considero una obra d'art feta per mi mateixa però sobretot per tots els moments que he viscut.
Pel que fa al projecte de l'Aníbal, consitia en tirar la paret de la sala Miró de la Universitat de Barcelona amb la finalitat que les obres que estaven exposades en aquesta sala fossin vistes per tothom que hi passes pel devant. Aquest projecte no el va poder dur a terme però si que va dur a terme tot un procés que va exposar, amb tots els esbossos d'arquitectes als quals els hi havia demanat opinió, també va exposar una maqueta de la sala Miró amb el resultat que ell pretenia ( la paret enderrocada). Per a completar aquesta part de l'exposició, l'Aníbal ens va preguntar quina paret tirariem nosaltres a terra o bé quin projecte ens agradaria dur a terme. Les respostes que nosaltres li vam donar es van representar a l'exposició en dos suports diferents, digital i en forma d'esbòs.
Jo el que vaug proposar va ser envoltar tots els monuments que jo considerava més rellevants de Barcelona amb una cinta quilomètrica, de manera que quedava dibuixat un itinerari que la gent podria seguir amb facilitat. La idea principal era fer un "museu" a gran escala a l'aire lliure, fent que els edificis envoltats amb la cinta, fossin les obres d'art d'aquest hipotètic museu anomenat "Barcelona".
La conclusió principal que he tret al participar d'alguna manera en aquests dos projectes és que he ampliat molt més la meva concepció pel que fa a l'Art i he pogut observar d'aprop que dur un projecte a terme no és gens fàcil i que la majoria de vegades el proces prèvi a l'obra és el més important amb diferència.
Els móns de Coraline
Posteado en en por
Fitxa tècnica:
Direcció: Henry Selick
Guió: Henry Selick, basat en el llibre de Neil Gaiman
Música: Bruno Coulais
Fotografia: Pete Kozachik
Muntatge: Christopher Murrie i Ronald Sanders
Disseny de producció: Henry Selick
Producció: EUA 2009
Durada: 100 minuts
Versió: doblada en català
Sinopsi:
La historia tracta d'una jove heroïna d'11 anys, Coraline Jones que acaba de traslladar-se a viure amb els seus pares a Oregón. Coraline és una nena molt inquieta i més quan els seus pares, que tenen molta feina, no li presten l'atenció que ella els hi demana, degut a aquesta inquietut pròpia de la protagonista descobreix una porta secreta que la condueix directament a una altra realitat. Darrera d'aquesta porta s0hi troba uns pares molt semblants als de la realitat però amb la diferencia que enlloc d'ulls tenen botons. Al principi Coraline es queda fascinada per aquest nou món on els seus "pares" si que li presten l'atenció que demana, però no triga massa en adonar-se'n que en realitat és un món ple de perills i molt enganyós. Per a poder sortir-ne, Coraline ha d'utilitzar el seu enorme enginy i provar de superar totes les seves pors.
Opinió personal:
Pel que fa a l'argument de la pel·licula, penso que tot i ser de dibuixos animats, te un doble fons, un per als adults i un altre per als nens, els nens veuen les entrameliadures d'una nena d'11 anys i les aventures d'aquesta, pel que fa als adults van una mica més enllà, intenten entendre la mentalitat de la nena i al seva manera d'actuar, que és conseqüència d ela falta d'atenció que li proporcionen els pares.
Pel que fa al punt de vista tècnic, crec que l'stop motion d'aquesta pel·licula és d'una riquesa impressionant, em va sorprendre el fet que semblava totalment un video, la llum estava controladissima i les expressions dels perssonatges, sobretot els de la Coraline molt aconseguits, mentres mirava la pel·licula pensava en l'enorme cantitat de fotografies que s'han agut de fer abans d'aaconseguir un resultat tant espectacular.
La veritat és que en els dos sentits, la pel·licula em va sorprendre gratament.
Direcció: Henry Selick
Guió: Henry Selick, basat en el llibre de Neil Gaiman
Música: Bruno Coulais
Fotografia: Pete Kozachik
Muntatge: Christopher Murrie i Ronald Sanders
Disseny de producció: Henry Selick
Producció: EUA 2009
Durada: 100 minuts
Versió: doblada en català
Sinopsi:
La historia tracta d'una jove heroïna d'11 anys, Coraline Jones que acaba de traslladar-se a viure amb els seus pares a Oregón. Coraline és una nena molt inquieta i més quan els seus pares, que tenen molta feina, no li presten l'atenció que ella els hi demana, degut a aquesta inquietut pròpia de la protagonista descobreix una porta secreta que la condueix directament a una altra realitat. Darrera d'aquesta porta s0hi troba uns pares molt semblants als de la realitat però amb la diferencia que enlloc d'ulls tenen botons. Al principi Coraline es queda fascinada per aquest nou món on els seus "pares" si que li presten l'atenció que demana, però no triga massa en adonar-se'n que en realitat és un món ple de perills i molt enganyós. Per a poder sortir-ne, Coraline ha d'utilitzar el seu enorme enginy i provar de superar totes les seves pors.
Opinió personal:
Pel que fa a l'argument de la pel·licula, penso que tot i ser de dibuixos animats, te un doble fons, un per als adults i un altre per als nens, els nens veuen les entrameliadures d'una nena d'11 anys i les aventures d'aquesta, pel que fa als adults van una mica més enllà, intenten entendre la mentalitat de la nena i al seva manera d'actuar, que és conseqüència d ela falta d'atenció que li proporcionen els pares.
Pel que fa al punt de vista tècnic, crec que l'stop motion d'aquesta pel·licula és d'una riquesa impressionant, em va sorprendre el fet que semblava totalment un video, la llum estava controladissima i les expressions dels perssonatges, sobretot els de la Coraline molt aconseguits, mentres mirava la pel·licula pensava en l'enorme cantitat de fotografies que s'han agut de fer abans d'aaconseguir un resultat tant espectacular.
La veritat és que en els dos sentits, la pel·licula em va sorprendre gratament.
PROJECTE GUARDERIA
Posteado en en por
Descripció del projecte:
El nostre projecte consistia en pintar samarretes o més aviat tenyir-les i un cop tenyides que els nens poguessin fer decoracions amb pintura de roba. Com que sabiem que eren nens petits, els nens podrien utilitzar la seva imaginació empastifant-se de pintura i "tacant" les samarretes, nosaltres a part de posar-les a tenyir també els hi hauriem escrit el nom al radera i la data.
La finalitat era que s'enduguessin un record d'aquest dia especial i que els durés una bona deporada.
Material necessari:
Bosses de bassura, cubells, samarretes blanques, tinys de colors per a roba, pintura de roba, aigua, rotuladors de roba, gomes de pollastre, pinces d'estendre al roba i un lloc a l'aire lliure on es puguin penjar les samarretes i deixar-les assecar.
Valoració:
Un cop vist el projecte que finalment es va triar vaig entendre perque no van triar el nostre, el projecte de la pintura i dels miralls era molt dinàmic no feia parar els nens ni un moment, anaven canviant de superfície on pintar i era bastant més divertit, en canvi el nostre projecte implicava estar parats una bona estona mentres es tenyien les samarretes i mentres s'assecaven hi havia molt temps que es quedava "mort". Penso que si haguessim pensat en aquest temps que quedava "mort" suplint-lo amb una altre activitat més lúdica podria haver estat un projecte més divertit i adaptat a la seva edat.
En aquest projecte hi participavem: Ramon Barea, Dana Musso, Jessica Montes, Sheila Balibrea, Marta Roquerols.
El nostre projecte consistia en pintar samarretes o més aviat tenyir-les i un cop tenyides que els nens poguessin fer decoracions amb pintura de roba. Com que sabiem que eren nens petits, els nens podrien utilitzar la seva imaginació empastifant-se de pintura i "tacant" les samarretes, nosaltres a part de posar-les a tenyir també els hi hauriem escrit el nom al radera i la data.
La finalitat era que s'enduguessin un record d'aquest dia especial i que els durés una bona deporada.
Material necessari:
Bosses de bassura, cubells, samarretes blanques, tinys de colors per a roba, pintura de roba, aigua, rotuladors de roba, gomes de pollastre, pinces d'estendre al roba i un lloc a l'aire lliure on es puguin penjar les samarretes i deixar-les assecar.
Valoració:
Un cop vist el projecte que finalment es va triar vaig entendre perque no van triar el nostre, el projecte de la pintura i dels miralls era molt dinàmic no feia parar els nens ni un moment, anaven canviant de superfície on pintar i era bastant més divertit, en canvi el nostre projecte implicava estar parats una bona estona mentres es tenyien les samarretes i mentres s'assecaven hi havia molt temps que es quedava "mort". Penso que si haguessim pensat en aquest temps que quedava "mort" suplint-lo amb una altre activitat més lúdica podria haver estat un projecte més divertit i adaptat a la seva edat.
En aquest projecte hi participavem: Ramon Barea, Dana Musso, Jessica Montes, Sheila Balibrea, Marta Roquerols.
Rodney Graham: A través del bosc
Posteado en en por
A través del bosc és una exposició de l'artista de Canadà Rodney Graham, aquest artista examina l'evolució de la seva complexa obra artística, basada inicialment en l'adaptació dels models literaris i influenciada per l'art conceptual dels anys setanta. Rodney Graham va néixer l'any 1949 a Abbotsford, una petita localitat de la Columbia Britànica del Canadà, es va traslladar l'any 1964 a Vancouver amb la seva familia. De l'any 1968 a l'any 1971 va seguir els estudis de la Història de l'Art i de l'Antropologia, així com de Literatura anglesa i francesa, a la University of British Columbia.
L'any 1976 Graham produeix el seu primer treball fotogràfic de molta importància. A la sèrie hi apareixen aspectes essencials d'obres seves superiors. Més tard van venir els experiments amb una càmera fosca construïda per ell mateix, aquesta càmera al va utilitzar durant la seva estància a la "American Academy" de Roma.
Amb el treball "Two Generators" crea una pionera instal·lació a l'aire lliure, consistia en iluminar un riu proper al recinte universitari amb la llum produïda per un generador elèctric. És l'efecte de la tècnica polaroid -breu flaix, impressió i revelat paulati de la imatge- traslladat i documentat en cinema. Graham va construïr també, una màquina de llegir amb la que va intentar fer patent i visible el que ha experimentat. L'aparell resultant opera com una màquina òptica.
Més tard succeiran altres construccions similars. Graham crea objectes per presentar sobre aquests llibres que descobreixen en les llibreries atiquàries.
Una part fundamental de l'exposició està dedicada al desenvolupament de les seves primeres obres.
L'exposició del MACBA es centra en la presentació d'aquells films posteriors que, per l'elecció dels temes, han continuat desenvolupant visualment la tradició dels treballs conceptuals amb textos i els fenòmens lluminosos.
Graham havia adquirit en un resclet de Vancouver una màquina d'escriure frabricada en els anys trenta i pràcticament sense utilitzar.
A la tercera secció de la mostra agafa el paper de l'artista. En Lobbing Potatoes at a Gong, 1969.
La manifestació final d'aquesta temàtica del paper de l'artista es el monumental triptic The Gifted Amateur, Nov. 1962. En aquesta obra, Graham es sitúa a ell mateix a l'escena en la figura d'un aficionat sonàmbul que prova de fer pel seu compte una representació teatral abstracte de gran format, com les que probablement ha vist fascinat als llibres d'art.
Per últim es presenta a Rodney Graham pintor que, a diferència del que semblava apuntar-se al tríptic, s'ha interessat per la pintura de l'Escola de París i realitza obres abstractes a l'estil d'aquest corrent.
"A través del bosc" descriu un llarg itinerari que s'inicia amb l'adaptació de textos literaris i l'aporpiació de temes d'història de l'art, segueix amb originals treballs cinematogràfics i desemboca en un medi clàssic de l'art, la pintura.
Part de les obres de l'exposició em van costar molt d'ententendre, ja que tenen una intenció no massa comú i la manera d'exposar les obres i les obres exposades no l'havia vist mai.
L'any 1976 Graham produeix el seu primer treball fotogràfic de molta importància. A la sèrie hi apareixen aspectes essencials d'obres seves superiors. Més tard van venir els experiments amb una càmera fosca construïda per ell mateix, aquesta càmera al va utilitzar durant la seva estància a la "American Academy" de Roma.
Amb el treball "Two Generators" crea una pionera instal·lació a l'aire lliure, consistia en iluminar un riu proper al recinte universitari amb la llum produïda per un generador elèctric. És l'efecte de la tècnica polaroid -breu flaix, impressió i revelat paulati de la imatge- traslladat i documentat en cinema. Graham va construïr també, una màquina de llegir amb la que va intentar fer patent i visible el que ha experimentat. L'aparell resultant opera com una màquina òptica.
Més tard succeiran altres construccions similars. Graham crea objectes per presentar sobre aquests llibres que descobreixen en les llibreries atiquàries.
Una part fundamental de l'exposició està dedicada al desenvolupament de les seves primeres obres.
L'exposició del MACBA es centra en la presentació d'aquells films posteriors que, per l'elecció dels temes, han continuat desenvolupant visualment la tradició dels treballs conceptuals amb textos i els fenòmens lluminosos.
Graham havia adquirit en un resclet de Vancouver una màquina d'escriure frabricada en els anys trenta i pràcticament sense utilitzar.
A la tercera secció de la mostra agafa el paper de l'artista. En Lobbing Potatoes at a Gong, 1969.
La manifestació final d'aquesta temàtica del paper de l'artista es el monumental triptic The Gifted Amateur, Nov. 1962. En aquesta obra, Graham es sitúa a ell mateix a l'escena en la figura d'un aficionat sonàmbul que prova de fer pel seu compte una representació teatral abstracte de gran format, com les que probablement ha vist fascinat als llibres d'art.
Per últim es presenta a Rodney Graham pintor que, a diferència del que semblava apuntar-se al tríptic, s'ha interessat per la pintura de l'Escola de París i realitza obres abstractes a l'estil d'aquest corrent.
"A través del bosc" descriu un llarg itinerari que s'inicia amb l'adaptació de textos literaris i l'aporpiació de temes d'història de l'art, segueix amb originals treballs cinematogràfics i desemboca en un medi clàssic de l'art, la pintura.
Part de les obres de l'exposició em van costar molt d'ententendre, ja que tenen una intenció no massa comú i la manera d'exposar les obres i les obres exposades no l'havia vist mai.
John Baldessari: Pura Bellesa
Posteado en en por
John Baldessari va néixer l'any 1931 a National City, California, podriem dir que és un dels artistes més destacats del nostre temps, que ha trencat amb les convencions de les pràctiques artístiques fent un ús insòlit del llenguatge i de les imatges.
L'exposició comença amb unes pintures que són un representació de les que van sobreviure a l'infame "Cremation Project", Baldessari va cremar tota la seva obra anterior i en va guardar les cendres en una urna en forma de llibre com a testimoni dels fets.
La composició i el contingut d'aquelles pintures primerenques no eren mai tradicionals. Baldessari tenia una fascinació pel llenguatge que ha mantingut en el el seu treball fins al dia d'avui.
El fet de treballar en l'aïllament cultural de National City va donar-li la llibertat de fer el que volia sense estar sotmès a l'escrutini d'un públic. El 1966 va començar a fer fotografies en un barri de la seva ciutat. Després va ampliar les fotos i les va transferir sobre teles, i va demanar a cartellistes comercials que hi pintessin damunt textos igualment prosaics que identifiquessin cada lloc. Més endevant va eliminar completament les imatges de les seves teles i hi va deixar només text.
Baldessari va aprofundir en el concepte d'autoria amb la sèrie "Commissioned Paintings (1969).
L'ensenyament ha estat també una part integral de la seva vida també va deixar empremta en els mitjans de la música i el video.
Quan el Portapak Sony va arribar al Cal Arts, va començar a experimentar amb el nou mitjà.
Més tard va abordar els processos de treball de la indústria cinematogràfica en obres les quals la trama està desenvolupada escena per escena. Va començar a crear peces a més gran escala i als vuitanta van aparèixer punts de colors sobre les cares dels personatges fotografiats, el llenguatge hi continuava tenint un paper important a través d'uns titols molt suggerents.
Tot aquest procés és veu reflectit en l'exposició que hem visitat al MACBA, a mi l'obra que més em va cridar l'atencio va ser "Goya Series" en la que va recuperar l'estètica de la sèrie de National City aparellant fotografies d'objectes quotidians i text. L'aspre sarcasme dels títols s'inspira en una sèrie de gravats de Francisco de Goya. El que més m'ha cridat l'atenció de l'exposició són els títols de les obres, és cert que utilitza un sarcasme molt ben aconseguit i que dona un sentit especial a l'obra.
L'exposició comença amb unes pintures que són un representació de les que van sobreviure a l'infame "Cremation Project", Baldessari va cremar tota la seva obra anterior i en va guardar les cendres en una urna en forma de llibre com a testimoni dels fets.
La composició i el contingut d'aquelles pintures primerenques no eren mai tradicionals. Baldessari tenia una fascinació pel llenguatge que ha mantingut en el el seu treball fins al dia d'avui.
El fet de treballar en l'aïllament cultural de National City va donar-li la llibertat de fer el que volia sense estar sotmès a l'escrutini d'un públic. El 1966 va començar a fer fotografies en un barri de la seva ciutat. Després va ampliar les fotos i les va transferir sobre teles, i va demanar a cartellistes comercials que hi pintessin damunt textos igualment prosaics que identifiquessin cada lloc. Més endevant va eliminar completament les imatges de les seves teles i hi va deixar només text.
Baldessari va aprofundir en el concepte d'autoria amb la sèrie "Commissioned Paintings (1969).
L'ensenyament ha estat també una part integral de la seva vida també va deixar empremta en els mitjans de la música i el video.
Quan el Portapak Sony va arribar al Cal Arts, va començar a experimentar amb el nou mitjà.
Més tard va abordar els processos de treball de la indústria cinematogràfica en obres les quals la trama està desenvolupada escena per escena. Va començar a crear peces a més gran escala i als vuitanta van aparèixer punts de colors sobre les cares dels personatges fotografiats, el llenguatge hi continuava tenint un paper important a través d'uns titols molt suggerents.
Tot aquest procés és veu reflectit en l'exposició que hem visitat al MACBA, a mi l'obra que més em va cridar l'atencio va ser "Goya Series" en la que va recuperar l'estètica de la sèrie de National City aparellant fotografies d'objectes quotidians i text. L'aspre sarcasme dels títols s'inspira en una sèrie de gravats de Francisco de Goya. El que més m'ha cridat l'atenció de l'exposició són els títols de les obres, és cert que utilitza un sarcasme molt ben aconseguit i que dona un sentit especial a l'obra.
RHYTHM IS IT!
Posteado en en por
Rhythm is it és un documental en el que apareixen la dansa i la música com un tipus de llenguatge educació, manera de pensar… Amb les activitats que proposa Royston Maldoom, pujar en un mateix escenari l’Orquesta filharmònica de Berlín i un conjunt de 250 alumnes alemanys de diferents races i cultures amb diferents finalitats, com implicar als alumnes de manera personal i emocional, i també ho enfoca com un tipus de superació personal, els posa davant d’una activitat difícil d’aconseguir i que requereix un esforç personal molt gran, durant el documental, podem observar els diferents obstacles als que s’enfronten, però en conseqüència també veiem que un cop superats aquests obstacles, la gratificació és brutal i les ganes de perseguir totes aquestes metes que per als alumnes eren impossibles, tornen ja que al final aconsegueixen el propòsit, unir a l’orquestra i als alumnes en un mateix escenari.
Des del meu punt de vista crec que hagués sigut més interessant i menys pesat si hagués sigut més curt, ja que hi havia trossos que es feia pesat. Per altre part penso que la idea del documental i el que tracta de transmetre és algo comú en les nostres vides, el valor la il·lusió i les ganes i ho explica molt bé amb el llenguatge tant de la dansa com la música.
Des del meu punt de vista crec que hagués sigut més interessant i menys pesat si hagués sigut més curt, ja que hi havia trossos que es feia pesat. Per altre part penso que la idea del documental i el que tracta de transmetre és algo comú en les nostres vides, el valor la il·lusió i les ganes i ho explica molt bé amb el llenguatge tant de la dansa com la música.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
