Per a dominar els plans, la velocitat d'obturació, obertura de diafragma i altres factors que actuen en el funcionament de la càmera a l'hora de fer una fotografia, hem completat el següent exercici:
L'element fotografiat és un collaret.
3 fotografies d'objectes en moviment amb diferents velocitats d'obturació.
Fotografia 1:
Descripció: Collaret en moviment damunt d'una superficie blanca.
Objectiu: 1
Obertura de diafragma: f8
Velocitat d'obturació: 125
Altres factors: La llum que apareix en la fotografia és artificial.
Fotografia 2:
Descripció: Collaret en moviment damunt d'una superficie blanca.
Objectiu: 1
Obertura de diafragma: f8
Velocitat d'obturació: 125
Altres factors: La llum que apareix en la fotografia és artificial.
Fotografia 3:
Descripció: Collaret en moviment damunt d'una superficie blanca.
Objectiu: 1
Obertura de diafragma: f8
Velocitat d'obturació: 125
Altres factors: La llum que apareix en la fotografia és artificial.
OBSERVACIONS: No ha ha variacions en cap factor entre les tres fotografies.
Tres fotografies amb diferents profunditats de camp regulades a través del diafragma
Fotografia 1:
Descripció: Collaret estàtic sobre superficie blanca.
Objectiu: 1
Obertura de diafragma: f8
Velocitat d'obturació: 125
Altres factors: La llum que apareix en la fotografia és artificial.
Fotografia 2:
Descripció: Collaret estàtic sobre superficie blanca.
Objectiu: 1
Obertura de diafragma: f8
Velocitat d'obturació: 125
Altres factors: La llum que apareix en la fotografia és artificial.
Fotografia 3:
Descripció: Collaret estàtic sobre superficie blanca.
Objectiu: 1
Obertura de diafragma: f8
Velocitat d'obturació: 125
Altres factors: La llum que apareix en la fotografia és artificial.
OBSERVACIONS: Els factors en les 3 imatges no presenten variacions.
Quatre fotografies amb el mateix punt de vista amb quatre distàncies focals diferents
Fotografia 1:
Descripció: Collaret estàtic sobre superficie blanca.
Objectiu: 1
Obertura de diafragma: f8
Velocitat d'obturació: 125
Altres factors: La llum que apareix en la fotografia és artificial.
Fotografia 2:
Descripció: Collaret estàtic sobre superficie blanca.
Objectiu: 1
Obertura de diafragma: f8
Velocitat d'obturació: 125
Altres factors: La llum que apareix en la fotografia és artificial.
Fotografia 3:
Descripció: Collaret estàtic sobre superficie blanca.
Objectiu: 1
Obertura de diafragma: f8
Velocitat d'obturació: 125
Altres factors: La llum que apareix en la fotografia és artificial.
Fotografia 4:
Descripció: Collaret estàtic sobre superficie blanca.
Objectiu: 1
Obertura de diafragma: f8
Velocitat d'obturació: 100
Altres factors: La llum que apareix en la fotografia és artificial.
OBSERVACIONS: Trobem diferencies en la fotografia 4 que a diferencia de les tres anteriors presenta una variació en la velocitat d'obturació.
Tres fotografies amb el mateix enquadrament però amb tres diafragmes diferents
Fotografia 1:
Descripció: Collaret estàtic sobre superficie blanca.
Objectiu: 1
Obertura de diafragma: f4
Velocitat d'obturació: 500
Altres factors: La llum que apareix en la fotografia és artificial.
Fotografia 2:
Descripció: Collaret estàtic sobre superficie blanca.
Objectiu: 1
Obertura de diafragma: f11
Velocitat d'obturació:60
Altres factors: La llum que apareix en la fotografia és artificial.
Fotografia 3:
Descripció: Collaret estàtic sobre superficie blanca.
Objectiu: 1
Obertura de diafragma: f2
Velocitat d'obturació: 1000
Altres factors: La llum que apareix en la fotografia és artificial.
OBSERVACIONS: En les tres imatges tant l'obertura de diafragma com la velocitat d'obturació varien.
Portada el NOU 9
Posteado en en por Per a la portada del diari "el NOU 9" he escollit combinar els colors que ens recorden al nadal amb un element fundamental d'aquest com ho són les corones dels reis. He pensat agafar aquest objecte tant característic perquè és fàcilment identificable i també fàcil de representar de manera que se li pot donar molt joc. Per a fer el muntatge he agafat la forma de 3 esquitxades d'aigua, les he retallat amb photoshop i els hi he posat una capa de color vermell, després les he impreses i amb pintura daurada he dibuixat al damunt tres corones senzilles i irregulars, he escanejat el dibuix i he introduït el fons fent dues opcions, un de granate i un altre verd, finalment m'he decantat pel verd, ja que és un color més nadalenc i el contrast era més destacat. Per acabar he escrit al marge inferior del cartell: Torna la màgia he escollit aquesta frase perquè te relació amb les tres corones dels reis mags i amb la màgia que tant caracteritza l'època de Nadal. La tipografia està feta amb un tipus de lletra lligada i rústica i el color és el mateix que el de les tres corones, daurat.
Aqui deixo la imatge del cartell definitu:
Anna Maria Maiolino
Posteado en en por Anna Maria Maiolino, és una artista brasilera d'origen italià. Ha tocat diverses branques de l'art com el dibuix, fotografia, pel·lícules, escultures i instal·lacions.
Els temes tractats per l'artista i plasmats a les seves obres no segueixen una estructura lineal i seguint un eix cronològic, Anna Maria segons el moment que esta vivint fa referència a uns elements o altres, sovint relacionats amb experiències del passat. Les primeres obres fan referència al menjar i la digestió, aquest tema el tornarà a treure més endevant un altre cop. Més tart l'artista es preocupa pel cos, el que entra i surt, fent acomulacions de formes excrementals donant la sensació d'infinitat, al fer aquestes formes fem servir un gest gairebé mecànic, monòton i repetitiu. "Maiolino entén la subjectivitat com a relacional i el seu treball negocia amb dicotomies". Posteriorment a la dècada dels 70 tracta el paper, intervé en aquest material estripant-lo, cosint-lo, arrugant-lo, superposant-lo... d'aquesta forma trobem un tractament tant del buit com del ple d'una manera particular ja que se centra més en l'espai que en la figura. Aquest tractament de l'espai, del buit, l'utilitza a l'hora de fer escultura, ja que dona més importància al motlle que al resultat, l'escultura en sí.
En algunes obres fa referència a la situació política brasilera, sobretot durant els anys de dicatdura i represió, un exemple clar és la pel·lícula In-Out en la qual mostra la manca de llibertat i la censura. L'obra més curiosa i coneguda de l'exposició és Entrevidas, consta d'una instal·lació en la que trobem un terra cobert d'ous amb una tarima al mig de la sala on hi ha un plat amb un ou trencat, l'artista intenta mostrar l'atreviment, la prudència o la timidesa de la gent, fins a quin punt son curiosos com per saltejar els ous per a arribar a veure que hi ha a la tarima.
La manera de mostrar aquestes obres és en forma d'instal·lació, alguns dels elements d'aquesta van movent-se d'un dia per l'altre i pateixen el deteriorament del pas dels dies, sobretot en el cas de les obres fetes amb fang com els "excrements" i el mural fet amb col·laboració dels alumnes de La Massana.
En general, havent donat un cop d'ull a tota l'exposició trobem que tracta temes cotidians, presents a la vida de qualsevol persona com el menjar, la digestió, els excrements, problemes polítics, repressió...
Trobem que Anna Maria Maiolino és i serà un referent per a molts artistes contemporanis.
Vacca. Entre la destresa i el desastre
Posteado en en por
L'artista és nascut a Granollers, ha desenvolupat una obra que néix de pressupòsits conceptuals i a vegades des dels marges del conceptualisme. Ha colaborat amb artistes contemporanis com Carlos Pazos, Pep Agut, Javier Peñafiel, Pep Duran o bé Jordi Benito.
En la seva obra ha tractat diversos aspectes com objectes, dibuixos, accions, fotografies, instal·lacions, vídeos i textos. La influència per la música per part de la familia fa que la seva obra destaqui per la creació d'obres sonores contemporànies, fent mescles de sons habituals i cotidians.
L'obra que trobem exposada al Museu de Granollers s'anomena Vacca. Entre la destresa i el desastre, en aquesta obra hi destaca l'art no visual, trobem el so com a element fundamental, ja que l'obra consta de 3 radiocasets amb una grabació que es va repetint i 3 ràdios que emeten una frqüència concreta. Tots aquests objectes estan disposats dins d'un marc que queda obert i torçat, l'artista diuq ue el marc és posat com a punt i final de l'obra i dóna un desequilibri evident a la peça.
L'obra està situada al mig d'una sala fosca i enfocada amb diversos llums que surten del sostre on està penjada, d'aquesta manera els llums el que tracten d'enfocar són els objectes com a emissors del so.
En la seva obra ha tractat diversos aspectes com objectes, dibuixos, accions, fotografies, instal·lacions, vídeos i textos. La influència per la música per part de la familia fa que la seva obra destaqui per la creació d'obres sonores contemporànies, fent mescles de sons habituals i cotidians.
L'obra que trobem exposada al Museu de Granollers s'anomena Vacca. Entre la destresa i el desastre, en aquesta obra hi destaca l'art no visual, trobem el so com a element fundamental, ja que l'obra consta de 3 radiocasets amb una grabació que es va repetint i 3 ràdios que emeten una frqüència concreta. Tots aquests objectes estan disposats dins d'un marc que queda obert i torçat, l'artista diuq ue el marc és posat com a punt i final de l'obra i dóna un desequilibri evident a la peça.
L'obra està situada al mig d'una sala fosca i enfocada amb diversos llums que surten del sostre on està penjada, d'aquesta manera els llums el que tracten d'enfocar són els objectes com a emissors del so.
Mariscal a la Pedrera
Posteado en en porBreu biografia:
Javier Errado Mariscal va néixer a València l'any 1950. És reconegut per ser un important dibuixant i dessenyador. Va ser considerat un dels renovadors del còmic espanyol, gràcies a les seves vinyetes protagonitzades pels "Garriris", segons ell el seu alter ego ja que aquests tenen posseeixen tot el que a Mariscal li agradaria i fan tot el que ell voldria. És conegut també pel disseny de la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, "el Cobi". En l'àmbit del disseny gràfic ha colaborat en portades del país setmanal, ha fet diversos cartells publicitaris, logotips com per exemple "onda cero" o ha creat tipografies molt particulars i innovadores, com ara una dedicada a la ciutat de Barcelona.
L'exposició:
L'exposició ens mostra els ultims 40 anys de treball de Mariscal. L'itinerari expositiu s'inicia amb una estructura en la que hi apareixen més de 1.500 dibuixos en el seu procés creatiu, inclou apunts al natural dels diferents personatges, situacions...Per a Mariscal tot el que ell fa, qualsevol idea que tingui, ha passat per un dibuix previ. Junt amb aquesta instal·lació d'esbossos s'amaga un espai negre en el qual a través de petites finestres disposades entre els esbossos hi podem veure un Chrysler dels anys 50 que s'estrella en un Crash, aquest Crash estableix una metàfora que fa referència al consum.
En una altra part de l'exposició hi trobem diferents tipografies, també molt importants a la seva obra, es presenten en un2mur" de lletres gegants plenes de color en les quals crida l'atenció l'estètica de la lletra i no la lletra en si, el significat.
Passades les lletres Mariscal ens mostra també el seu treball en l'àmbit del disseny gràfic, aquesta part la formen cartells, revistes, bosses de compra i esbossos de diferents tipografies per a diferents marques.
Seguint el recorregut trobem els personatges que han influenciat la seva carrera, els "Garriris" i "El Cobi", que a partir d'aquí estaran presents a la resta de l'esposició, excepte en la part de disseny d'objectes per la llar.
Per acabar trobem la part audiovisual, en la qual trobem la presentació de la pel·licula que es presentarà a principis d'any en la que colabora amb Fernando Trueba, "Chico y Rita".
Valoració:
M'ha sorprès molt gratament l'obra de Mariscal, trobo que és una obra àmplia i que inclou molts ventalls de l'àmbit artístic. La manera tant peculiar de tractar cada tema fa que crei un estil personal, únic i fàcilment identificable.
Deixo a continuació un link del making off de Mariscal a la Pedrera:
BLOW UP
Posteado en en por
Sinopsi:
Blow Up és un pel·licula dirigida per Michelangelo Antonioni, guionista també d'aquesta junt amb Tonino Guerra, és va fer l'any 1966.
La pel·licula és l'adaptació d'un conte de Julio Cortázar, que explica la història d'un fotògraf que despres de realitzar vàries fotografies en un parc de Londres, descobreix després de revelar-les una forma irreconeixible que resultava ser un cadàver, a partir d'aquest moment el protagonista decideix desenvolupar una investigació la qual començarà per tornar al lloc dels fets i on no hi trobarà el cadàver, per tant començarà a investigar detalladament cada una de les fotos que va fer a la parella que estava fotografiant en aquell parc.
El comportament del protagonista és el que més destaca de la pel·lícula, representa una persona arrogant, prepotent i egocèntrica. En l'àmbit del treball com a fotògraf els resultats són totalment professionals.
Al ser fotògraf tracta diàriament amb models, a aquestes les tracta amb despreci, per ell són simplement "maniquís" objectes que pot manipular i influir de la manera com vulgui i quan li sigui necessari.
Els plans utilitzats en grabació de la pel·licula també destaquen, podem dir que hi ha dos realitats falses, la que el fotògraf capta amb la seva càmera de fer fotos i la que graba la pel·licula, els plans utilitzats en la primera són destacats per el treball d'aquests, la bestialitat amb que els accentua fins al punt de posar-se damunt d'una model per a fer un picat. Pel altre banda les seqüències grabades amb la càmera de video amb la que esta enrregistrada la pel·licula són llargues.
En diferents moments de la pel·licula hi apareixen uns "mims" aquests pretenen suavitzar les escenes, separar-les, utilitzen elements imaginaris, irreals, dominen d'alguna manera al protagonista, podriem dir que el commouen lleugerament, ja que la pel·licula acaba amb l'aparició d'aquests en un camp de tenis i la participació en el joc del protagonista, que els hi passa una pilota imaginària. El cas, per altra banda, queda sense resoldre's.
Per acabar podem dir que en la pel·licula apareix un erotisme no gaire propi de l'època viscuda censurat en molts països.
Blow Up és un pel·licula dirigida per Michelangelo Antonioni, guionista també d'aquesta junt amb Tonino Guerra, és va fer l'any 1966.
La pel·licula és l'adaptació d'un conte de Julio Cortázar, que explica la història d'un fotògraf que despres de realitzar vàries fotografies en un parc de Londres, descobreix després de revelar-les una forma irreconeixible que resultava ser un cadàver, a partir d'aquest moment el protagonista decideix desenvolupar una investigació la qual començarà per tornar al lloc dels fets i on no hi trobarà el cadàver, per tant començarà a investigar detalladament cada una de les fotos que va fer a la parella que estava fotografiant en aquell parc.
El comportament del protagonista és el que més destaca de la pel·lícula, representa una persona arrogant, prepotent i egocèntrica. En l'àmbit del treball com a fotògraf els resultats són totalment professionals.
Al ser fotògraf tracta diàriament amb models, a aquestes les tracta amb despreci, per ell són simplement "maniquís" objectes que pot manipular i influir de la manera com vulgui i quan li sigui necessari.
Els plans utilitzats en grabació de la pel·licula també destaquen, podem dir que hi ha dos realitats falses, la que el fotògraf capta amb la seva càmera de fer fotos i la que graba la pel·licula, els plans utilitzats en la primera són destacats per el treball d'aquests, la bestialitat amb que els accentua fins al punt de posar-se damunt d'una model per a fer un picat. Pel altre banda les seqüències grabades amb la càmera de video amb la que esta enrregistrada la pel·licula són llargues.
En diferents moments de la pel·licula hi apareixen uns "mims" aquests pretenen suavitzar les escenes, separar-les, utilitzen elements imaginaris, irreals, dominen d'alguna manera al protagonista, podriem dir que el commouen lleugerament, ja que la pel·licula acaba amb l'aparició d'aquests en un camp de tenis i la participació en el joc del protagonista, que els hi passa una pilota imaginària. El cas, per altra banda, queda sense resoldre's.
Per acabar podem dir que en la pel·licula apareix un erotisme no gaire propi de l'època viscuda censurat en molts països.
Aquí deixo el link d'una de les escenes més rellevants de la pel·lícula i que fan referència a la fotografia anterior.
Anàlisi de dues revistes
Posteado en en por
Revista Vogue París
El títol de la revista VOGUE està escrit en majúscules i comprèn tota l'amplada de la portada, està situat a la part superior, dins d'una d'aquestes lletres, la "O" hi trobem la paraula París també escrita en majúscules però evidentment en un tamany molt més reduït, apareix també un enunciat al centre que, en aquest cas, només és una felicitació ja que la revista fa 90 anys, aquest enunciat se situa a la part mig baixa de la portada, en aquest cas la tipografia apareix en lletres minúscules i al ocupar dues linies trobem una variació en el tamany de la lletra de la primera, el titular (90 ans d'excès) a la segona linia, el subtítol (joyeux anniversaire), la primera d'un tamany més gran que la segona.
En la capçalera només hi trobem una imatge en pla mitjà, és la imatge d'una dona en la que s'hi destaca el coll (hi porta una cinta amb un detall al mig) i els pits, ja que queden tapats per les seves mans cobertes amb uns guants del mateix estil que la màscara que li tapa la part dels ulls, la foto apareix en blanc i negre i en un fons totalment blanc, així com el titular i el subtítol apareixen en daurat.
L'ordre de la lectura és de dalt a baix, tot i que la nostra mirada en un principi se centra en la imatge, però pel que fa al contingut tipogràfic al estar escrit en una degradació del tamany de la lletra de més a menys, fa que iniciem la lectura per les més grans (títol i nom de la revista) i baixem al titular i finalment al subtítol.
També apareixen en la portada el codi de barres amb el preu, se situa a la part baixa de l'esquerra i damunt del còdig la pàgina web de la revista, així com a la part esquerra alta de la revista, just sota del títol hi trobem el més en el que surt la revista i el nombre de l'exemplar.
Al tractar-se d'una revista de moda el que més trobem a l'interior són imatges, la majoria d'elles anuncis de diferents marques, ja que això és el que fa que la revista segueixi editant i tenint prestigi. Les parts on apareix text, aquest sempre acompanyat d'una imatge, la composició d'aquest és en columnes, deixant un marge d'un centímetre aproximadament entre elles.
Trobem marge tant al principi com al final d'uns dos centímetres. Les imatges, en el cas de que no hi apareixi text ocupen tota la plana, i en el cas de que hi hagi text apareixen més d'una imatge en un tamany molt més reduït repartides per diferents zones, en pocs casos apareixen totes al principi o al final.
La funcionalitat principal d'aquesta revista és donar a conèixer les últimes tendències i mostrar reportatges fotogràfics que engloben diversos factors de la mateixa moda actual. Al ser l'aniversari de la revista, hi trobem una part reservada al final en la que els dissenyadors i les diferents marques escriuen felicitacions.
Al ser una revista de moda, l'estètica és molt curada, hi destaca sobretot l'elegància, això ho podem percebre ràpidament només observant la portada i un cop l'obrim fem més evident l'afirmació anterior.
Si fem una comparació general de les dues portades podem dir que en la segona, l'elegància brilla per la seva absència.
El títol de la revista VOGUE està escrit en majúscules i comprèn tota l'amplada de la portada, està situat a la part superior, dins d'una d'aquestes lletres, la "O" hi trobem la paraula París també escrita en majúscules però evidentment en un tamany molt més reduït, apareix també un enunciat al centre que, en aquest cas, només és una felicitació ja que la revista fa 90 anys, aquest enunciat se situa a la part mig baixa de la portada, en aquest cas la tipografia apareix en lletres minúscules i al ocupar dues linies trobem una variació en el tamany de la lletra de la primera, el titular (90 ans d'excès) a la segona linia, el subtítol (joyeux anniversaire), la primera d'un tamany més gran que la segona.
En la capçalera només hi trobem una imatge en pla mitjà, és la imatge d'una dona en la que s'hi destaca el coll (hi porta una cinta amb un detall al mig) i els pits, ja que queden tapats per les seves mans cobertes amb uns guants del mateix estil que la màscara que li tapa la part dels ulls, la foto apareix en blanc i negre i en un fons totalment blanc, així com el titular i el subtítol apareixen en daurat.
L'ordre de la lectura és de dalt a baix, tot i que la nostra mirada en un principi se centra en la imatge, però pel que fa al contingut tipogràfic al estar escrit en una degradació del tamany de la lletra de més a menys, fa que iniciem la lectura per les més grans (títol i nom de la revista) i baixem al titular i finalment al subtítol.
També apareixen en la portada el codi de barres amb el preu, se situa a la part baixa de l'esquerra i damunt del còdig la pàgina web de la revista, així com a la part esquerra alta de la revista, just sota del títol hi trobem el més en el que surt la revista i el nombre de l'exemplar.
Al tractar-se d'una revista de moda el que més trobem a l'interior són imatges, la majoria d'elles anuncis de diferents marques, ja que això és el que fa que la revista segueixi editant i tenint prestigi. Les parts on apareix text, aquest sempre acompanyat d'una imatge, la composició d'aquest és en columnes, deixant un marge d'un centímetre aproximadament entre elles.
Trobem marge tant al principi com al final d'uns dos centímetres. Les imatges, en el cas de que no hi apareixi text ocupen tota la plana, i en el cas de que hi hagi text apareixen més d'una imatge en un tamany molt més reduït repartides per diferents zones, en pocs casos apareixen totes al principi o al final.
La funcionalitat principal d'aquesta revista és donar a conèixer les últimes tendències i mostrar reportatges fotogràfics que engloben diversos factors de la mateixa moda actual. Al ser l'aniversari de la revista, hi trobem una part reservada al final en la que els dissenyadors i les diferents marques escriuen felicitacions.
Al ser una revista de moda, l'estètica és molt curada, hi destaca sobretot l'elegància, això ho podem percebre ràpidament només observant la portada i un cop l'obrim fem més evident l'afirmació anterior.
Revista In Touch
El títol principal, on hi trobem el nom de la revista In Touch compren tota l'amplada de la portada, les lletres que s'utilitzen són minúscules però a gran escala, i encara són més grans la primera lletra de cada paraula "i" i "T", en el cas de la "T" és l'única que apareix en majúscula. Les lletres són blanques amb el contron morat i estan dins d'un marc allargat de color magenta.
El titular apareix a la part baixa de la revista, en color blanc i el contorn més fi de color negre, les lletres són més petites que les del títol, i sota del titular hi trobem el subtítol que ens dóna informació afegida del titular, aquest té el tamany de les lletres més petit ue les el titular, per tant, trobem una degradació de més a menys. Cal dir que al damunt del títol hi trobem un altre titular del mateix que les ue trobem a l'esquerra.
Al lateral esquerra de la revista hi trobem també altres titulars sobre el contingut de la revista però de menys importància si els comparem amb la resta de la portada.
La portada està plena d'imatges sobreposades entre elles (també es sobreposen al títol tapant alguna lletra), les més grans fan referència al titular, mentre que les més petites (n'hi ha 4) fan referència als titulars menys destacats.
L'ordre de lrectura establert va del títol, passant per les imatges, al titular, a continuació, la nostra mirada es desvia al lateral esquerra.
Els tres colors predominants són el blanc, el blau i el magenta.
Altres elements a destacar són els cercles grocs i blancs que inclouen el preu de la revista i altres dades a destacar sobre les imatges, aquestes, estan acompanyades pel nom de la persona famosa que hi apareix.
Pel que fa al disseny interior trobem que segueix el prototip de la portada.
Apareix molta tipografia sobreposada a les imatges i molt treball de maquetació i composició fotogràfica.
El color és un tema important de la revista, ja que a cada pàgina hi ha un color predominant que no es repeteix en la resta de les pàgines.
Hi destaquen sobretot la multitud d'imatges que hi apareixen, això és així degut a la finalitat de la revista, que és informar sobre temes de l'actualitat de les persones conqgudes, per tant com més escandaloses siguin les imatges, més polèmica tindran i per tant més es parlarà de la revista.
Utilitzen un llenguatge col·loquial, i fins hi tot sovint, vulgar.
El text apareix en columnes, això en facilita la lectura i aquestes respecten un marge tant al principi com entre elles.
Els anuncis no apareixen en abundància, en trobem 6 com a molt i anuncien productes per al cabell o maquillatge, això fa que pensem que va dirigida aun públic femení.
Si fem una comparació general de les dues portades podem dir que en la segona, l'elegància brilla per la seva absència.
Memòria
Posteado en en por
Un logo no ha de tenir similitud amb cap altre, per això he escollit fer un logo d'aquest tipus, ja que és un logo per a una associació artística he decidit fer algo senzill però molt visual, el fet que sigui visual s'aconsegueix a partir de la tipografia i dels colors. En aquest cas la tipografia està feta a mà així com les esquitxades, això fa que s'hagi creat una tipografia única i exclusiva per aquest logo. Tot això comporta que el logo sigui facilment identificable amb l'associació i que s'adapti perfectament al contingut d'aquesta.
Bellerarts (proves color)
Posteado en en por
Aqui deixo les proves de color, que tenen com a colors bàsics el taronja i el blau. He provat també diferents colors de fons, però finalment la composició que més m'agrada és amb el fons blanc, ja que dona una sensació de buit que enriqueix el protagonisme del logo i els colors d'aquest
.
Bellerarts
Posteado en en por
Després de les proves pel que fa a la composició finalment m'he decantat per la composició de la "a" d'arts inclosa dins la"b" de bellera. La tecnica que he utilitzat ha estat la de pintura barrejada amb aigua per així aconseguir l'efecte de les "esquitxades", que fan que dins la senzillesa hi hagi una petita part de disseny o un punt de creativitat. He posat una tipografia com a prova, però encara falta escollir-la i trobar el lloc adequat on situar la paraula "bellerarts" o bé suprimir-la.
Aquesta és la primera prova.
Segona prova en negatiu.
Prova mida 2x2.
Aquesta és la primera prova.
Segona prova en negatiu.
Prova mida 2x2.
Despedida al "PLANETA BELLERA"
Posteado en en por
Després de mesos i mesos de feina toca passar pàgina per a redactar-ne una de nova, però no ho faré sense fer un valanç i una valoració de tot allò que he viscut durant aquest temps.
La veritat és que el primer dia que es va dir a classe de tècniques "escriviu paraules que us surtin quan penseu en el teme roba" no m'hagués imaginat mai que acabaria en un exposició a l'espai d'arts, però bé, aquell només era el principi, així que després d'escriure, dibuixar, esborrar, tornar a dibuixar, i mil i una pluges d'idees al bloc de tècniques, vaig començar a posar totes aquestes idees en pràctica i després de molts errors i alguns acerts que explico al diari de la roba del blog, vaig arribar a la idea que he desenvolupat a l'exposició, vaig basar-me en la meva experiència personal i en la d'altres persones properes a mi per a tractar un tema que gira entorn a les obsessions que molts adolescents arribem a tenir per diversos motius, en aquest cas l'obsessió era el pes, la perfecció, ser qui no som tenint com a referents imatges de models o de personatges populars que veiem a diari per la televisió o en revistes.
Per a desenvolupar aquesta idea vaig començar a fer fotografies relacionades amb el tema, en les que la protagonista era jo.
Després de presentar les imatges i la idea, vam haver de crear grups per a poder fussionar el nostre tema amb el d'altres companys.
El meu grup estava format per la Jessica, la Sheila i la Laura, cadascuna de nosaltres tenia idees molt diferents pero vam trobar algo en comú i es que en els 4 casos donavem una importància notable al físic i a l'aparença, de manera que organitzant-nos com vam poder, vam aconseguir fer la cantonada d'una habitació, l'habitació d'una noia adolescent en la qual s'hi reflexaven els seus problemes.
La meva part constava de diversos objectes que destacaven tots aquests problemes, els objectes eren una bàscula, un diari personal, una paperea amb menjar bassura i un mirall.
El procés de treball un cop instal·lats a l'espai d'arts va ser complicat, en un principi hi van haver molts problemes amb el material i el subministrament d'aquest, però es va solucionar amb rapidesa. Un cop vam tenir el material a la nostra disposició vam anar modificant coses, per falta del mateix material o de lloc, però tot i així vam poder acabar el projecte a temps i vam aconseguir transmetre la sensació que voliem al públic.
L'organització pel que fa a les classes que no feiem, ha estat el més complicat, ja que hi han hagut bastants mal entesos però finalment ha valgut la pena.
He après a convertir els petits entrebancs amb els que ens hem topat, en motius per aprendre i evolucionar, cosa que trobo molt gratificant i interessant per mi a la meva edat, i es que qui m'hauria dit a mi mesos enrere que amb 16 anys ja participaria en una exposició i més en una sala com la de l'espai d'arts.
Espero poder tornar-hi ben aviat!
La veritat és que el primer dia que es va dir a classe de tècniques "escriviu paraules que us surtin quan penseu en el teme roba" no m'hagués imaginat mai que acabaria en un exposició a l'espai d'arts, però bé, aquell només era el principi, així que després d'escriure, dibuixar, esborrar, tornar a dibuixar, i mil i una pluges d'idees al bloc de tècniques, vaig començar a posar totes aquestes idees en pràctica i després de molts errors i alguns acerts que explico al diari de la roba del blog, vaig arribar a la idea que he desenvolupat a l'exposició, vaig basar-me en la meva experiència personal i en la d'altres persones properes a mi per a tractar un tema que gira entorn a les obsessions que molts adolescents arribem a tenir per diversos motius, en aquest cas l'obsessió era el pes, la perfecció, ser qui no som tenint com a referents imatges de models o de personatges populars que veiem a diari per la televisió o en revistes.
Per a desenvolupar aquesta idea vaig començar a fer fotografies relacionades amb el tema, en les que la protagonista era jo.
Després de presentar les imatges i la idea, vam haver de crear grups per a poder fussionar el nostre tema amb el d'altres companys.
El meu grup estava format per la Jessica, la Sheila i la Laura, cadascuna de nosaltres tenia idees molt diferents pero vam trobar algo en comú i es que en els 4 casos donavem una importància notable al físic i a l'aparença, de manera que organitzant-nos com vam poder, vam aconseguir fer la cantonada d'una habitació, l'habitació d'una noia adolescent en la qual s'hi reflexaven els seus problemes.
La meva part constava de diversos objectes que destacaven tots aquests problemes, els objectes eren una bàscula, un diari personal, una paperea amb menjar bassura i un mirall.
El procés de treball un cop instal·lats a l'espai d'arts va ser complicat, en un principi hi van haver molts problemes amb el material i el subministrament d'aquest, però es va solucionar amb rapidesa. Un cop vam tenir el material a la nostra disposició vam anar modificant coses, per falta del mateix material o de lloc, però tot i així vam poder acabar el projecte a temps i vam aconseguir transmetre la sensació que voliem al públic.
L'organització pel que fa a les classes que no feiem, ha estat el més complicat, ja que hi han hagut bastants mal entesos però finalment ha valgut la pena.
He après a convertir els petits entrebancs amb els que ens hem topat, en motius per aprendre i evolucionar, cosa que trobo molt gratificant i interessant per mi a la meva edat, i es que qui m'hauria dit a mi mesos enrere que amb 16 anys ja participaria en una exposició i més en una sala com la de l'espai d'arts.
Espero poder tornar-hi ben aviat!
FEDERICO FELLINI
Posteado en en porEl mateix dia que vam anar a veure l'exposició "Objectes desclassificats", vam visitar també al Caixa Fòrum una exposició del cineasta Federico Fellini.
Aquesta exposició constava de diferents fotografies, esbossos, fragments de pel·licules amb so, etc. Tot això seguint un ordre cronològic.
Federico Fellini va ser un cineasta molt important dels anys 40/50, durant la seva carrera va guanyar 8 oscars, un d'ells al millor vestuari, un altre a la millor pel·licula extragera i un òscar honorific entre d'altres.
Cal dir que s'inventava la seva vida, d'aquesta manera la feia més interessant.
Durant la seva carrera va fer una gran evolució que anava dels drames a les comèdies.
Enlloc d'escriure guions, Fellini feia esbossos de les diferents escenes i personatges.
Pel que fa a la banda sonora de les seves pel·licules sempre treballava amb el mateix compositor.
Els càstings els feia posant anuncis als diaris, per a que l'anessin a visitar o en el cas de no poder anar-hi els hi enviaven fotos, la gent que es presentava als càstings no era necessari que tinguessin una formació artística, simplement havien de saber gesticular diferents emocions.
De la pel·licula "La dolce vita" es va treure el terme paparazzi.
L'exposició em va agradar bastant, va ser molt entretinguda i un viatge en el temps, l'ambientació i els diferents esbossos representaven clarament la manera de treballar i de pensar de Fellini, ja que era una manera força peculiar i molt autèntica.
OBJECTES DESCLASSIFICATS
Posteado en en por
El passat més d'abril, vam anar al Caixa Forum a veure una exposició anomenada "Objectes desclassificats". En aquesta exposició hi participaven diversos artistes presentant alguna de les seves obres. Les obres de l'exposició no tenien cap relació entre elles, per això s'anomenen objectes desclassificats.
Durant el recorregut vam veure les següents obres:
1a obra: Sense títol, Andreas Slomnski, hi apareix una bicicleta estàtica que "arrossega" un munt de brossa, la figura de la bicicleta ens indica el terma "no anar enlloc" i fa referència als vagabunds, mentre que la quantitat de brossa que arrossega és la brossa que produïm.
2a obra: Maldita Primavera "Carlos Pazos", en aquesta obra hi torobem dos esquís de fusta amb unc claus clavats sobre la superficie d'aquests i que fa que d'alguna manera sagnin, els esquís estan arrepenjats en un paisatge de neu, hivern.
3a obra: Arxiu del 75, Boltanski, en aquesta obra situada en una habitació hi apareixen fotografíes en blanc i negre tretes del diari "El caso", en les quals hi apareix gent que ha estat assassinada, assassins, presoners, llocs des d'on s'han comès suïcidis, persones que van desaparèixer... Cal dir que el pare de Boltanski era jueu, per tant podem veure sentit a l'obscuritat i pesimisme de la seva obra.
4a obra: Mujeres con peluca y plataforma, Ana Laura Aláez, aquesta obra està formada per un seguit de peculiars perruques acompanyades cada una d'elles per un parell de sabates amb un disseny força peculiar i plataforma, podem dir que és una escultura minimalista.
5a obra: Joc de dol, Messager (dona de Boltanski), aquesta obra ens parla de la infància, representada per peluixos posats dins d'una xarxa, treu a destacar el tema dels contes per als infants, contes amb comotació.
6a obra: Shattenspiel, Peter Feldmann, en aquesta obra hi trobem un seguit d'ombres xineses fetes a partir de joguines i altres objectes relacionats entre ells, situats damunt d'una plataforma giratòria. Les taules brutes i amb pols on estan situades les plataformes donen la sensació del taller de l'artista.
7a obra: Waengestell mit Madonnen, Katharina Fritsch, hi trobem una representació de la torre de pissa feta amb verges de Lourdes pintades de color florescent, ens fa veure com allò sagrat es pot convertir en un producte de consum.
8a obra: Els solters, Sherrie Levine, aquesta obra és un homenatge a Marcel Duchamp,a partir de "El gran vidre", consta de dos parts "Els solters" que representen uniformes de treball i també n'ha escultura, ha creat una tridimensionalitat.
9a obra: L'hotel. Habitació 24 i 43, Sophie Calle, en aquesta obra trobem dues imatges de dues habitacions d'hotel amb un escrit a sota en el que hi descriu l'habitació fotografiada al damunt. En aquest cas trobem que el procés te més importància que el propi resultat de l'obra. Per a poder fer aquestes fotografies l'artista demanava feina per a "netejar" les habitacions, però abans de fer-ho hi feia fotografies, remenava les agendes i objectes personals dels habitants i elabroava un informe com si fos una detectiu. Cal dir que és una obra il·legal. Podem dir que li agrada conèixer la gent sense veure'ls fisicament. En l'habitació 24 podriem dir que hi estava una persona meticulosa, en canvi en l'habitació 43 podriem dir el contrari, que pertanyia a una persona desordenada.
Trobo que aquesta exposició ha estat la més interessant que hem visitat durant el curs degut a la diversitat d'obres que hi hem pogut veure i els diferents temes que s'hi reflexen. Personalment la que més m'ha cridat l'atenció ha estat la de Sophie Calle, ja que el procés és molt interessant i penso que fins hi tot divertit.
Durant el recorregut vam veure les següents obres:
1a obra: Sense títol, Andreas Slomnski, hi apareix una bicicleta estàtica que "arrossega" un munt de brossa, la figura de la bicicleta ens indica el terma "no anar enlloc" i fa referència als vagabunds, mentre que la quantitat de brossa que arrossega és la brossa que produïm.
2a obra: Maldita Primavera "Carlos Pazos", en aquesta obra hi torobem dos esquís de fusta amb unc claus clavats sobre la superficie d'aquests i que fa que d'alguna manera sagnin, els esquís estan arrepenjats en un paisatge de neu, hivern.
3a obra: Arxiu del 75, Boltanski, en aquesta obra situada en una habitació hi apareixen fotografíes en blanc i negre tretes del diari "El caso", en les quals hi apareix gent que ha estat assassinada, assassins, presoners, llocs des d'on s'han comès suïcidis, persones que van desaparèixer... Cal dir que el pare de Boltanski era jueu, per tant podem veure sentit a l'obscuritat i pesimisme de la seva obra.
4a obra: Mujeres con peluca y plataforma, Ana Laura Aláez, aquesta obra està formada per un seguit de peculiars perruques acompanyades cada una d'elles per un parell de sabates amb un disseny força peculiar i plataforma, podem dir que és una escultura minimalista.
5a obra: Joc de dol, Messager (dona de Boltanski), aquesta obra ens parla de la infància, representada per peluixos posats dins d'una xarxa, treu a destacar el tema dels contes per als infants, contes amb comotació.
6a obra: Shattenspiel, Peter Feldmann, en aquesta obra hi trobem un seguit d'ombres xineses fetes a partir de joguines i altres objectes relacionats entre ells, situats damunt d'una plataforma giratòria. Les taules brutes i amb pols on estan situades les plataformes donen la sensació del taller de l'artista.
7a obra: Waengestell mit Madonnen, Katharina Fritsch, hi trobem una representació de la torre de pissa feta amb verges de Lourdes pintades de color florescent, ens fa veure com allò sagrat es pot convertir en un producte de consum.
8a obra: Els solters, Sherrie Levine, aquesta obra és un homenatge a Marcel Duchamp,a partir de "El gran vidre", consta de dos parts "Els solters" que representen uniformes de treball i també n'ha escultura, ha creat una tridimensionalitat.
9a obra: L'hotel. Habitació 24 i 43, Sophie Calle, en aquesta obra trobem dues imatges de dues habitacions d'hotel amb un escrit a sota en el que hi descriu l'habitació fotografiada al damunt. En aquest cas trobem que el procés te més importància que el propi resultat de l'obra. Per a poder fer aquestes fotografies l'artista demanava feina per a "netejar" les habitacions, però abans de fer-ho hi feia fotografies, remenava les agendes i objectes personals dels habitants i elabroava un informe com si fos una detectiu. Cal dir que és una obra il·legal. Podem dir que li agrada conèixer la gent sense veure'ls fisicament. En l'habitació 24 podriem dir que hi estava una persona meticulosa, en canvi en l'habitació 43 podriem dir el contrari, que pertanyia a una persona desordenada.
Trobo que aquesta exposició ha estat la més interessant que hem visitat durant el curs degut a la diversitat d'obres que hi hem pogut veure i els diferents temes que s'hi reflexen. Personalment la que més m'ha cridat l'atenció ha estat la de Sophie Calle, ja que el procés és molt interessant i penso que fins hi tot divertit.
SUPERLATIVE PRAXIS
Posteado en en por
Superlative Praxis és un projecte que va estar exposat del 18 de març al 24 d'abril a l'espai d'arts i que els alumnes vam anar a visitar.
Aquest projecte implica una reflexió entorn al concepte de l'exageració, prenent com a referent destacat el llibre dels records Guinnes.
El que vol destacar en aquest cas l'artista és la representació de l'èxit i el fracàs. Exagera d'una manera molt gran el terme èxit, ja que considera èxit tot allò que inclou el llibre dels records, però cal dir però, que l'èxit en molts casos és efímer, ja que d'any en any aquests records es van superant per altres persones i per tant el que va estar "guanyador" un any és converteix en perdedor quan l'any següent perd el record.
Dins de l'exposició però, hi trobem altres elements que destaquen encara més aquesta exageració.
- Una sèrie de postals realitzades a finals del s.XIX en les quals hi apareixen alguns rècords relacionats amb persones o animals, com per exemple la persona més alta del mon o la més baixa.
- En un gran expositor hi trobem els llibres dels records Guinnes des del 1955, en aquesta mostra destaquen mol les tapes dels llibres, l'evolució que han patit al llarg del temps.
- Un altre element a destacar és una bandera en la que apareixen escrits diversos superlatius en anglès, ja que en anglès els superlatius és fan afegint el sufix "-est".
- Hi trobem també diversos tamborets en els quals s'hi arrepenja un llibre anomenat "La gran risa" escrit per el propi artista, és una reedició del llibre "La risa" del filòsof Henri Bergson.
-Podem veure-hi també dos tampons que serveixen per a certificar l'exageració d'una manera més poètica.
-Per ultim i per concluir amb l'exposició trobem un text escrit per Thomas Boutoux que fa una reflexió sobré els rècords i l'absurd.
La meva opinió és que tot i que l'espai es veies buit, ja que la sala no estava plena i que els objectes estaven força separats, hi havia moltes coses a transmetre, ja que l'autor cal destacar que porta totes aquestes sèries d'exageracions molt al límit fins al punt de que fins hi tot les podem trobar absurdes.
Aquest projecte implica una reflexió entorn al concepte de l'exageració, prenent com a referent destacat el llibre dels records Guinnes.
El que vol destacar en aquest cas l'artista és la representació de l'èxit i el fracàs. Exagera d'una manera molt gran el terme èxit, ja que considera èxit tot allò que inclou el llibre dels records, però cal dir però, que l'èxit en molts casos és efímer, ja que d'any en any aquests records es van superant per altres persones i per tant el que va estar "guanyador" un any és converteix en perdedor quan l'any següent perd el record.
Dins de l'exposició però, hi trobem altres elements que destaquen encara més aquesta exageració.
- Una sèrie de postals realitzades a finals del s.XIX en les quals hi apareixen alguns rècords relacionats amb persones o animals, com per exemple la persona més alta del mon o la més baixa.
- En un gran expositor hi trobem els llibres dels records Guinnes des del 1955, en aquesta mostra destaquen mol les tapes dels llibres, l'evolució que han patit al llarg del temps.
- Un altre element a destacar és una bandera en la que apareixen escrits diversos superlatius en anglès, ja que en anglès els superlatius és fan afegint el sufix "-est".
- Hi trobem també diversos tamborets en els quals s'hi arrepenja un llibre anomenat "La gran risa" escrit per el propi artista, és una reedició del llibre "La risa" del filòsof Henri Bergson.
-Podem veure-hi també dos tampons que serveixen per a certificar l'exageració d'una manera més poètica.
-Per ultim i per concluir amb l'exposició trobem un text escrit per Thomas Boutoux que fa una reflexió sobré els rècords i l'absurd.
La meva opinió és que tot i que l'espai es veies buit, ja que la sala no estava plena i que els objectes estaven força separats, hi havia moltes coses a transmetre, ja que l'autor cal destacar que porta totes aquestes sèries d'exageracions molt al límit fins al punt de que fins hi tot les podem trobar absurdes.
Thomas Hirschhorn
Posteado en en por
Thomas Hirschhorn, és un artista suís actualment resident a París que mitjançant l'escultura, videos o instal·lacions fa una crítica política i social a la vida contemporània.
Va estudiar disseny gràfic i més tard arts plàstiques. Té una manera de treballar bastant peculiar i es que segons l'espai on ha d'exposar adapta l'obra a aquest.
Exposa tant al carrer com en espais tancats, museus.
En concret m'ha cridat moltíssim l'atenció una obra seva, "The Subjecters", és la primera exposició que l'artista fa de manera individual, fa un comentari sobre el món on vivim, complexe, caòtic, cruel però a la vegada preciós i esplèndid, en aquesta esposició utilitza els tres recursos mencionats anteriorment, el video, la instal·lació i l'escultura, elaborant tant les escultures com les instal·lacions amb materials típics en la nostra vida cotidiana, fet que fa que s'acosti més al món cotidià que l'artista ens vol acostar. Utilitza de manera repetida els maniquís que representen una ferida universal que voldonar forma a la seva afirmació "Jo sóc responsable de cada ferida produïda a qualsevol lloc". Cal dir que no és la primera vegada que utilitza maniquís per a elaborar les seves obres.
Deixo aquí el link d'un video en el qual hi apareix aquesta exposició, així podreu veure-ho d'un manera més clara.
www.youtube.com/watch?v=mhCiuFpMnGU
Va estudiar disseny gràfic i més tard arts plàstiques. Té una manera de treballar bastant peculiar i es que segons l'espai on ha d'exposar adapta l'obra a aquest.
Exposa tant al carrer com en espais tancats, museus.
En concret m'ha cridat moltíssim l'atenció una obra seva, "The Subjecters", és la primera exposició que l'artista fa de manera individual, fa un comentari sobre el món on vivim, complexe, caòtic, cruel però a la vegada preciós i esplèndid, en aquesta esposició utilitza els tres recursos mencionats anteriorment, el video, la instal·lació i l'escultura, elaborant tant les escultures com les instal·lacions amb materials típics en la nostra vida cotidiana, fet que fa que s'acosti més al món cotidià que l'artista ens vol acostar. Utilitza de manera repetida els maniquís que representen una ferida universal que voldonar forma a la seva afirmació "Jo sóc responsable de cada ferida produïda a qualsevol lloc". Cal dir que no és la primera vegada que utilitza maniquís per a elaborar les seves obres.
Deixo aquí el link d'un video en el qual hi apareix aquesta exposició, així podreu veure-ho d'un manera més clara.
www.youtube.com/watch?v=mhCiuFpMnGU
Diari de la roba 2
Posteado en en porUn cop començada la segona idea i fetes les fotos m'ha tornat els dubtes. Ara al no plantejarme el format el qual ho vull presentar tinc més llibertat a l'hora de d'imaginarme la manera d'exposar aquest projecte, en un principi la idea era en forma de fototgrafia, i ara penso que enriquirà més el fet de combinar fotografia amb algun tipus dinstal·lació o escultura.
Penjo una foto en la que apareix una mica l'ambient i la intenció.
SERVEI ESTACIÓ I DIESEL
Posteado en en por
Quan vam fer la sortida a Barcelona a veure Els mons de Coraline, ens van proposar una altre activitat, aquesta consistia en observar dos aparadors, un el de Servei Estació, que també vam donar un vol per dins de la botiga, i l'altre el de Diesel.
L'aparador de Servei Estació, era des del meu punt de vista senzill, aquest estava format amb diferents elements que venien a la botiga, abundaven per això, les escales, fet que em va cridar l'atenció ja que un cop visitada la botiga em va sobtar que no aparegués gaire color a l'aparador, ja que un cop entraves a la botiga el color era l'element que més abundava, la botiga en si em va agradar moltissim vaig trobar que era molt completa i molt útil per a tots nosaltres que estem fent l'artístic, hi vaig veure materials i suports que no havia vist a cap altre botiga, i les dimensions d'aquesta també em van impressionar gratament.
En segon lloc, l'aparador de la Diesel, em va semblar original, en la linia de la marca, podiem observar en aquest, diferents imatges amb diverses frases escrites, i una persona fent una acció relacionada amb la frase o be amb la imatge.
Aquí us deixo un video en el que apareix aquesta nova campanya de Diesel per a que us pugueu fer una idea.
www.youtube.com/watch?v=Y4h8uOUConE
L'aparador de Servei Estació, era des del meu punt de vista senzill, aquest estava format amb diferents elements que venien a la botiga, abundaven per això, les escales, fet que em va cridar l'atenció ja que un cop visitada la botiga em va sobtar que no aparegués gaire color a l'aparador, ja que un cop entraves a la botiga el color era l'element que més abundava, la botiga en si em va agradar moltissim vaig trobar que era molt completa i molt útil per a tots nosaltres que estem fent l'artístic, hi vaig veure materials i suports que no havia vist a cap altre botiga, i les dimensions d'aquesta també em van impressionar gratament.
En segon lloc, l'aparador de la Diesel, em va semblar original, en la linia de la marca, podiem observar en aquest, diferents imatges amb diverses frases escrites, i una persona fent una acció relacionada amb la frase o be amb la imatge.
Aquí us deixo un video en el que apareix aquesta nova campanya de Diesel per a que us pugueu fer una idea.
www.youtube.com/watch?v=Y4h8uOUConE
Logo "FP"
Posteado en en por
Una de les activitats d'aquest segon trimestre ha estat fer un logo de Formació Professional de Granollers. L'elaboració d'aquest logotip ha estat primer en format paper al bloc de tècniques i més tard escollir-ne un parell i passar-los a photoshop passant per l'escàner.
La veritat es que personalment em pensava que fer un logotip era una cosa bastant més fàcil i la veritat es que no ha estat així, en un principi no vaig entendre massa bé tot el que s'havia de fer, i fin un final no vaig tenir les idees clares, i amb un espai de temps bastant limitat he presentat a la web dos dels logotips que he fet.
La veritat es que personalment em pensava que fer un logotip era una cosa bastant més fàcil i la veritat es que no ha estat així, en un principi no vaig entendre massa bé tot el que s'havia de fer, i fin un final no vaig tenir les idees clares, i amb un espai de temps bastant limitat he presentat a la web dos dels logotips que he fet.
LA ROBA (diari)
Posteado en en por
El projecte proposat pel segon i tercer trimestre fa referència a la roba.
La manera de treballar-ho va començar escribint paraules en el blog de tècniques i més tard, frases que ens fessin pensar en la roba i que ens hi sentissim d'alguna manera identificats.
Després de pensar-hi molt, la frase que vaig veure que més m'identificava va ser "a l'estiu m'agrada més la roba d'hivern, i a l'hivern m'agrada més la d'estiu". Un cop vaig tenir la frase clara, vaig començar el projecte fent una sèrie de vinyetes dibuixades a la llibreta de tècniques, i més tard aquestes vinyetes les vaig passar a fotografies. Quan vaig tenir les fotografies i vaig veure-les, em vaig adonar que era molt dificil d'identificar quan era estiu i quan hivern, de manera que vaig pensar en utlitzar el photoshop per a crear un fons adequat i que així és pogués veure molt més la meva intenció.
Van passar uns dies els quals no vaig tocar el projecte per a res, vaig estar pensant en maneres o en diferents canvis, fins que em va venir un al cap, una idea totalment nova que no tenia res a veure amb l'anterior, em va fer pensar en el meu passat i el passat de molta gent, em va fer pensar sobre l'obsessió per la roba, el que res em queda bé i que d'alguna manera ens intentem amagar darrera d'aquesta, convertint el cos la imatge i la roba en el centre dels nostres problemes, dilemes, virtuds i pensaments, vaig pensar que seria una bona manera el representar una escena comuna en molts adolescents, una noia mirant-se al mirall i veient-se malament, per tant aquesta noia opta per tapar-se amb roba i obsessionar-se fins arribar un punt en el que tot el que ella veu esta relacionat amb la roba...
La manera de treballar-ho va començar escribint paraules en el blog de tècniques i més tard, frases que ens fessin pensar en la roba i que ens hi sentissim d'alguna manera identificats.
Després de pensar-hi molt, la frase que vaig veure que més m'identificava va ser "a l'estiu m'agrada més la roba d'hivern, i a l'hivern m'agrada més la d'estiu". Un cop vaig tenir la frase clara, vaig començar el projecte fent una sèrie de vinyetes dibuixades a la llibreta de tècniques, i més tard aquestes vinyetes les vaig passar a fotografies. Quan vaig tenir les fotografies i vaig veure-les, em vaig adonar que era molt dificil d'identificar quan era estiu i quan hivern, de manera que vaig pensar en utlitzar el photoshop per a crear un fons adequat i que així és pogués veure molt més la meva intenció.
Van passar uns dies els quals no vaig tocar el projecte per a res, vaig estar pensant en maneres o en diferents canvis, fins que em va venir un al cap, una idea totalment nova que no tenia res a veure amb l'anterior, em va fer pensar en el meu passat i el passat de molta gent, em va fer pensar sobre l'obsessió per la roba, el que res em queda bé i que d'alguna manera ens intentem amagar darrera d'aquesta, convertint el cos la imatge i la roba en el centre dels nostres problemes, dilemes, virtuds i pensaments, vaig pensar que seria una bona manera el representar una escena comuna en molts adolescents, una noia mirant-se al mirall i veient-se malament, per tant aquesta noia opta per tapar-se amb roba i obsessionar-se fins arribar un punt en el que tot el que ella veu esta relacionat amb la roba...
MAISON MARTIN MARGIELA
Posteado en en porEn el meu blog, m'agradaria també anomenar a Martin Margiela, que juntament amb un recén graduat de l'Acadèmia d'Amberes, amb una assistent de Jean Paul Gaultier i Jenni Meirens van fundar la marca Maison Martin Margiela.
La raó per la qual m'agradaria anomenar aquesta marca és perquè degut al treball que estem fent amb la roba, vam haver de buscar diferents dissenyadors i artistes que treballessin amb aquest element, i buscant, vaig trobar aquesta marca, vaig començar a mirar el tipus de disseny que feien i ql tipus de roba i colors que utilitzaven, i em va fascinar, tant, que vaig informar-me més pel que fa als seus dissenys i les seves idees, vaig trobar una entrevista molt interessant, en la que Margiela explicava que la idea de la companyis és bàsciament remodelar peces ja existents afegint-hi elements exclusius que busquen per arreu del món, acalara també que no són dissenys vintage, però que sí que barregen diferents èpoques per a crear un nou estil, cal dir que les peces són limmitades, ja que no és un tipus de roba amb una gran tirada de vendes. Això els fa ser encara més una marca totalment exclusiva.
Deixo aquí una imatge que reflexa l'originalitat de la marca.TURBINEGENERATION (diari)
Posteado en en por
Turbinegeneration és un projecte que fem de manera conjunta amb altres escoles, fins hi tot hi participien institus de Londres.
Fins ara el que hem fet ha estat iniciar aquest projecte anant al MACBA i participant en una activitat que consistia en dibuixar la terra d'un espai del museu l'itinerari que feiem cada alumne del BATX artístic cada dia de casa a l'escola, de manera que van acabar apareixent més de 50 itineraris diferents. Juntament amb l'itinerari havien d'apareixer en postics, o bé sobre les diferents cintes amb les que haviem dibuixat aquest itinerari diferents pensaments que ens sorgissin durant aquest viatge, o coses que nosaltres consideravem importants, per acabar, en un paper ens va fer escriure un secret i que quedés amagat dins d'algun racó del mapa. Cal dir que l'obra és va destruïr un cop acabada i immortalitzada amb fotos.
A mi, personalment em va semblar una manera ben curiosa de començar un projecte per cal dir que em va sorprendre gratament, ara queda per veure quin serà en següen pas en aquest projecte anomenat Turbinegeneration!
Boltanski
Posteado en en por
Biografia: Christian Boltanski va néixer a París el 6 de septembre del 1944, és a dir, a finals de la Segona guerra mundial en una familia marcada per l'holocaust. És fotògraf, escultor i cineasta, però es conegut fonamentalment per les seves instal·lacions. Va tenir una formació autodidacta, va començar a pintar quan tenia 14 anys. Entre el 1969 i el 1971 va començar a reconstruir la seva infància a partir de diferents fotografies. La seva obra està marcada per una intencionalitat d'arxiu i memòria que va més enllà d'allò explicitament present. Les robes que utilitza a les seves instal·lacions i les fotografies dels que ja no hi són, són recorrents a la seva obra com una marca d'allò que ja no hi és.
Aquí deixo un link d'un video on hi apareix una obra de Boltanski anomenada "Personnes" al Grand Palais de París.
http://www.youtube.com/watch?v=sdBp1pJnIj4
Aquí deixo un link d'un video on hi apareix una obra de Boltanski anomenada "Personnes" al Grand Palais de París.
http://www.youtube.com/watch?v=sdBp1pJnIj4
MÉS ENLLÀ DE L'OBJECTE
Posteado en en por
Més enllà de l'objecte ens dóna una mirada a l'art català de l'inici de la segona meitat de s.XX. Així, es mostren algunes de les obres artístiques de la segona meitat dels anys 60 i dels principis dels 70. La mostra inclou tant, escultures, pintures i fotografies.
Les obres i el material documental corresponen a una trentena d'artistes, Joan Brossa, Raimon Camprubí, Leandre Cristòfol, Joan Escribà, Àngel Ferrant, Joaquim Llucià, Antoni Mercader, Josep M. Mestres Quadreny, Miralda, Muntades, Josep Ponsatí, Pere Portabella, Joaquim Prats, Carles Pujol, Joan Rabascall, Àngels Ribé, Bener Rossell, Carlos Santos, Dorothée Selz, Francesc Torres, Moisès Villèlia, Jaume Xifra.
L'obra que vaig escollir va ser "Reliquaire Blanc" de Jaume Xifra, 1970.
Va ser una de les obres que més em va cridar l'atenció, ja que penso la idea dels Reliquaires és molt bona, trobo que és una obra molt més propera ja que queden immortalitzats molts moments importants de la vida de Jaume Xifra, l'autor.
FITXA TÈCNICA:
Materials utilitzats: bosses transparents de plàstic amb sucre espelmes i plomes.
L'obra està feta després de la celebració un Juny del 70 a Verderone, del cerimonial "La fête en blanc", i Jaume Xifra va voler immortalitzar aquell moment amb aquesta obra. Reliquaire Blanc forma part de la serie dels Reliquaires et objets rituels, 1969-1970.
Què és un reliquaire? "Reliquaire" en francès vol dir "Reliquiari", i un reliquiari és una capsa o estoig on es conserva una relíquia, perquè vol immortalitzar aquell moment.
Suport: És un Din-a3, amb 4 elements principals, tots ells posats dins de bosses de plàstic. Com a principal hi trobem un fragment de cartell de la celebració, on s'hi pot llegir "Fête en Blanc, Verderone Juin de 1970". A sota hi apareixen tres bosses, la primera d'elles conté sucre, la segona espelmes i una ploma, i per últim, la tercera, plomes. Tot tapat amb un halo blanc.
Les obres i el material documental corresponen a una trentena d'artistes, Joan Brossa, Raimon Camprubí, Leandre Cristòfol, Joan Escribà, Àngel Ferrant, Joaquim Llucià, Antoni Mercader, Josep M. Mestres Quadreny, Miralda, Muntades, Josep Ponsatí, Pere Portabella, Joaquim Prats, Carles Pujol, Joan Rabascall, Àngels Ribé, Bener Rossell, Carlos Santos, Dorothée Selz, Francesc Torres, Moisès Villèlia, Jaume Xifra.
L'obra que vaig escollir va ser "Reliquaire Blanc" de Jaume Xifra, 1970.
Va ser una de les obres que més em va cridar l'atenció, ja que penso la idea dels Reliquaires és molt bona, trobo que és una obra molt més propera ja que queden immortalitzats molts moments importants de la vida de Jaume Xifra, l'autor.
FITXA TÈCNICA:
Materials utilitzats: bosses transparents de plàstic amb sucre espelmes i plomes.
L'obra està feta després de la celebració un Juny del 70 a Verderone, del cerimonial "La fête en blanc", i Jaume Xifra va voler immortalitzar aquell moment amb aquesta obra. Reliquaire Blanc forma part de la serie dels Reliquaires et objets rituels, 1969-1970.
Què és un reliquaire? "Reliquaire" en francès vol dir "Reliquiari", i un reliquiari és una capsa o estoig on es conserva una relíquia, perquè vol immortalitzar aquell moment.
Suport: És un Din-a3, amb 4 elements principals, tots ells posats dins de bosses de plàstic. Com a principal hi trobem un fragment de cartell de la celebració, on s'hi pot llegir "Fête en Blanc, Verderone Juin de 1970". A sota hi apareixen tres bosses, la primera d'elles conté sucre, la segona espelmes i una ploma, i per últim, la tercera, plomes. Tot tapat amb un halo blanc.
ART LOVERS
Posteado en en por
Art Lovers és un projecte que han exposat de manera conjunta la Mireia C.Saladrigues i l'Aníbal Parada. Tot i formar part els dos d'una mateixa exposició Art Lovers consta de dos projectes diferents.
El projecte de la Mireia, anomenat Inventari d'Art, consistia en anar a casa de 26 granollerins triats a l'atzar i preguntal-s'hi què tenien a casa seva que ells consideressin art, cal dir que alguns dels granolleris triats no li van permetre que entrès a casa seva, però els que si que van deixar-la entrar, van ensenyar-li el que ella demanava, de manera que la Mireia va poder fer una fitxa tècnica de les obres que li ensenyaven, exposant així a l'espai d'arts totes aquestes fotografies amb la seva corresponent fitxa, la manera de fer la instal·lació va ser fent una petita habitació amb la finalitat de simular un pis, i així posava cada una de les fotografies en l'habitació on cada propietari tenia situada l'"obra d'art" fotografiada per la Mireia.
Un cop fet aquest inventari i exposat, la Mireia ens va fer la mateixa pregunta que havia fet als granollerins i vam obrir un espai on nosaltres podiem respondre i penjar-hi la fotografia.
El que jo considero una obra d'art de casa meva és el suro que tinc penjat a la meva habitació, és algo que he anat fent amb els anys, i mai he tret res, en tot cas he anat afegint coses, i per això li tinc un "carinyo" especial i perquè no, ho considero una obra d'art feta per mi mateixa però sobretot per tots els moments que he viscut.
Pel que fa al projecte de l'Aníbal, consitia en tirar la paret de la sala Miró de la Universitat de Barcelona amb la finalitat que les obres que estaven exposades en aquesta sala fossin vistes per tothom que hi passes pel devant. Aquest projecte no el va poder dur a terme però si que va dur a terme tot un procés que va exposar, amb tots els esbossos d'arquitectes als quals els hi havia demanat opinió, també va exposar una maqueta de la sala Miró amb el resultat que ell pretenia ( la paret enderrocada). Per a completar aquesta part de l'exposició, l'Aníbal ens va preguntar quina paret tirariem nosaltres a terra o bé quin projecte ens agradaria dur a terme. Les respostes que nosaltres li vam donar es van representar a l'exposició en dos suports diferents, digital i en forma d'esbòs.
Jo el que vaug proposar va ser envoltar tots els monuments que jo considerava més rellevants de Barcelona amb una cinta quilomètrica, de manera que quedava dibuixat un itinerari que la gent podria seguir amb facilitat. La idea principal era fer un "museu" a gran escala a l'aire lliure, fent que els edificis envoltats amb la cinta, fossin les obres d'art d'aquest hipotètic museu anomenat "Barcelona".
La conclusió principal que he tret al participar d'alguna manera en aquests dos projectes és que he ampliat molt més la meva concepció pel que fa a l'Art i he pogut observar d'aprop que dur un projecte a terme no és gens fàcil i que la majoria de vegades el proces prèvi a l'obra és el més important amb diferència.
El projecte de la Mireia, anomenat Inventari d'Art, consistia en anar a casa de 26 granollerins triats a l'atzar i preguntal-s'hi què tenien a casa seva que ells consideressin art, cal dir que alguns dels granolleris triats no li van permetre que entrès a casa seva, però els que si que van deixar-la entrar, van ensenyar-li el que ella demanava, de manera que la Mireia va poder fer una fitxa tècnica de les obres que li ensenyaven, exposant així a l'espai d'arts totes aquestes fotografies amb la seva corresponent fitxa, la manera de fer la instal·lació va ser fent una petita habitació amb la finalitat de simular un pis, i així posava cada una de les fotografies en l'habitació on cada propietari tenia situada l'"obra d'art" fotografiada per la Mireia.
Un cop fet aquest inventari i exposat, la Mireia ens va fer la mateixa pregunta que havia fet als granollerins i vam obrir un espai on nosaltres podiem respondre i penjar-hi la fotografia.
El que jo considero una obra d'art de casa meva és el suro que tinc penjat a la meva habitació, és algo que he anat fent amb els anys, i mai he tret res, en tot cas he anat afegint coses, i per això li tinc un "carinyo" especial i perquè no, ho considero una obra d'art feta per mi mateixa però sobretot per tots els moments que he viscut.
Pel que fa al projecte de l'Aníbal, consitia en tirar la paret de la sala Miró de la Universitat de Barcelona amb la finalitat que les obres que estaven exposades en aquesta sala fossin vistes per tothom que hi passes pel devant. Aquest projecte no el va poder dur a terme però si que va dur a terme tot un procés que va exposar, amb tots els esbossos d'arquitectes als quals els hi havia demanat opinió, també va exposar una maqueta de la sala Miró amb el resultat que ell pretenia ( la paret enderrocada). Per a completar aquesta part de l'exposició, l'Aníbal ens va preguntar quina paret tirariem nosaltres a terra o bé quin projecte ens agradaria dur a terme. Les respostes que nosaltres li vam donar es van representar a l'exposició en dos suports diferents, digital i en forma d'esbòs.
Jo el que vaug proposar va ser envoltar tots els monuments que jo considerava més rellevants de Barcelona amb una cinta quilomètrica, de manera que quedava dibuixat un itinerari que la gent podria seguir amb facilitat. La idea principal era fer un "museu" a gran escala a l'aire lliure, fent que els edificis envoltats amb la cinta, fossin les obres d'art d'aquest hipotètic museu anomenat "Barcelona".
La conclusió principal que he tret al participar d'alguna manera en aquests dos projectes és que he ampliat molt més la meva concepció pel que fa a l'Art i he pogut observar d'aprop que dur un projecte a terme no és gens fàcil i que la majoria de vegades el proces prèvi a l'obra és el més important amb diferència.
Els móns de Coraline
Posteado en en por
Fitxa tècnica:
Direcció: Henry Selick
Guió: Henry Selick, basat en el llibre de Neil Gaiman
Música: Bruno Coulais
Fotografia: Pete Kozachik
Muntatge: Christopher Murrie i Ronald Sanders
Disseny de producció: Henry Selick
Producció: EUA 2009
Durada: 100 minuts
Versió: doblada en català
Sinopsi:
La historia tracta d'una jove heroïna d'11 anys, Coraline Jones que acaba de traslladar-se a viure amb els seus pares a Oregón. Coraline és una nena molt inquieta i més quan els seus pares, que tenen molta feina, no li presten l'atenció que ella els hi demana, degut a aquesta inquietut pròpia de la protagonista descobreix una porta secreta que la condueix directament a una altra realitat. Darrera d'aquesta porta s0hi troba uns pares molt semblants als de la realitat però amb la diferencia que enlloc d'ulls tenen botons. Al principi Coraline es queda fascinada per aquest nou món on els seus "pares" si que li presten l'atenció que demana, però no triga massa en adonar-se'n que en realitat és un món ple de perills i molt enganyós. Per a poder sortir-ne, Coraline ha d'utilitzar el seu enorme enginy i provar de superar totes les seves pors.
Opinió personal:
Pel que fa a l'argument de la pel·licula, penso que tot i ser de dibuixos animats, te un doble fons, un per als adults i un altre per als nens, els nens veuen les entrameliadures d'una nena d'11 anys i les aventures d'aquesta, pel que fa als adults van una mica més enllà, intenten entendre la mentalitat de la nena i al seva manera d'actuar, que és conseqüència d ela falta d'atenció que li proporcionen els pares.
Pel que fa al punt de vista tècnic, crec que l'stop motion d'aquesta pel·licula és d'una riquesa impressionant, em va sorprendre el fet que semblava totalment un video, la llum estava controladissima i les expressions dels perssonatges, sobretot els de la Coraline molt aconseguits, mentres mirava la pel·licula pensava en l'enorme cantitat de fotografies que s'han agut de fer abans d'aaconseguir un resultat tant espectacular.
La veritat és que en els dos sentits, la pel·licula em va sorprendre gratament.
Direcció: Henry Selick
Guió: Henry Selick, basat en el llibre de Neil Gaiman
Música: Bruno Coulais
Fotografia: Pete Kozachik
Muntatge: Christopher Murrie i Ronald Sanders
Disseny de producció: Henry Selick
Producció: EUA 2009
Durada: 100 minuts
Versió: doblada en català
Sinopsi:
La historia tracta d'una jove heroïna d'11 anys, Coraline Jones que acaba de traslladar-se a viure amb els seus pares a Oregón. Coraline és una nena molt inquieta i més quan els seus pares, que tenen molta feina, no li presten l'atenció que ella els hi demana, degut a aquesta inquietut pròpia de la protagonista descobreix una porta secreta que la condueix directament a una altra realitat. Darrera d'aquesta porta s0hi troba uns pares molt semblants als de la realitat però amb la diferencia que enlloc d'ulls tenen botons. Al principi Coraline es queda fascinada per aquest nou món on els seus "pares" si que li presten l'atenció que demana, però no triga massa en adonar-se'n que en realitat és un món ple de perills i molt enganyós. Per a poder sortir-ne, Coraline ha d'utilitzar el seu enorme enginy i provar de superar totes les seves pors.
Opinió personal:
Pel que fa a l'argument de la pel·licula, penso que tot i ser de dibuixos animats, te un doble fons, un per als adults i un altre per als nens, els nens veuen les entrameliadures d'una nena d'11 anys i les aventures d'aquesta, pel que fa als adults van una mica més enllà, intenten entendre la mentalitat de la nena i al seva manera d'actuar, que és conseqüència d ela falta d'atenció que li proporcionen els pares.
Pel que fa al punt de vista tècnic, crec que l'stop motion d'aquesta pel·licula és d'una riquesa impressionant, em va sorprendre el fet que semblava totalment un video, la llum estava controladissima i les expressions dels perssonatges, sobretot els de la Coraline molt aconseguits, mentres mirava la pel·licula pensava en l'enorme cantitat de fotografies que s'han agut de fer abans d'aaconseguir un resultat tant espectacular.
La veritat és que en els dos sentits, la pel·licula em va sorprendre gratament.
PROJECTE GUARDERIA
Posteado en en por
Descripció del projecte:
El nostre projecte consistia en pintar samarretes o més aviat tenyir-les i un cop tenyides que els nens poguessin fer decoracions amb pintura de roba. Com que sabiem que eren nens petits, els nens podrien utilitzar la seva imaginació empastifant-se de pintura i "tacant" les samarretes, nosaltres a part de posar-les a tenyir també els hi hauriem escrit el nom al radera i la data.
La finalitat era que s'enduguessin un record d'aquest dia especial i que els durés una bona deporada.
Material necessari:
Bosses de bassura, cubells, samarretes blanques, tinys de colors per a roba, pintura de roba, aigua, rotuladors de roba, gomes de pollastre, pinces d'estendre al roba i un lloc a l'aire lliure on es puguin penjar les samarretes i deixar-les assecar.
Valoració:
Un cop vist el projecte que finalment es va triar vaig entendre perque no van triar el nostre, el projecte de la pintura i dels miralls era molt dinàmic no feia parar els nens ni un moment, anaven canviant de superfície on pintar i era bastant més divertit, en canvi el nostre projecte implicava estar parats una bona estona mentres es tenyien les samarretes i mentres s'assecaven hi havia molt temps que es quedava "mort". Penso que si haguessim pensat en aquest temps que quedava "mort" suplint-lo amb una altre activitat més lúdica podria haver estat un projecte més divertit i adaptat a la seva edat.
En aquest projecte hi participavem: Ramon Barea, Dana Musso, Jessica Montes, Sheila Balibrea, Marta Roquerols.
El nostre projecte consistia en pintar samarretes o més aviat tenyir-les i un cop tenyides que els nens poguessin fer decoracions amb pintura de roba. Com que sabiem que eren nens petits, els nens podrien utilitzar la seva imaginació empastifant-se de pintura i "tacant" les samarretes, nosaltres a part de posar-les a tenyir també els hi hauriem escrit el nom al radera i la data.
La finalitat era que s'enduguessin un record d'aquest dia especial i que els durés una bona deporada.
Material necessari:
Bosses de bassura, cubells, samarretes blanques, tinys de colors per a roba, pintura de roba, aigua, rotuladors de roba, gomes de pollastre, pinces d'estendre al roba i un lloc a l'aire lliure on es puguin penjar les samarretes i deixar-les assecar.
Valoració:
Un cop vist el projecte que finalment es va triar vaig entendre perque no van triar el nostre, el projecte de la pintura i dels miralls era molt dinàmic no feia parar els nens ni un moment, anaven canviant de superfície on pintar i era bastant més divertit, en canvi el nostre projecte implicava estar parats una bona estona mentres es tenyien les samarretes i mentres s'assecaven hi havia molt temps que es quedava "mort". Penso que si haguessim pensat en aquest temps que quedava "mort" suplint-lo amb una altre activitat més lúdica podria haver estat un projecte més divertit i adaptat a la seva edat.
En aquest projecte hi participavem: Ramon Barea, Dana Musso, Jessica Montes, Sheila Balibrea, Marta Roquerols.
Rodney Graham: A través del bosc
Posteado en en por
A través del bosc és una exposició de l'artista de Canadà Rodney Graham, aquest artista examina l'evolució de la seva complexa obra artística, basada inicialment en l'adaptació dels models literaris i influenciada per l'art conceptual dels anys setanta. Rodney Graham va néixer l'any 1949 a Abbotsford, una petita localitat de la Columbia Britànica del Canadà, es va traslladar l'any 1964 a Vancouver amb la seva familia. De l'any 1968 a l'any 1971 va seguir els estudis de la Història de l'Art i de l'Antropologia, així com de Literatura anglesa i francesa, a la University of British Columbia.
L'any 1976 Graham produeix el seu primer treball fotogràfic de molta importància. A la sèrie hi apareixen aspectes essencials d'obres seves superiors. Més tard van venir els experiments amb una càmera fosca construïda per ell mateix, aquesta càmera al va utilitzar durant la seva estància a la "American Academy" de Roma.
Amb el treball "Two Generators" crea una pionera instal·lació a l'aire lliure, consistia en iluminar un riu proper al recinte universitari amb la llum produïda per un generador elèctric. És l'efecte de la tècnica polaroid -breu flaix, impressió i revelat paulati de la imatge- traslladat i documentat en cinema. Graham va construïr també, una màquina de llegir amb la que va intentar fer patent i visible el que ha experimentat. L'aparell resultant opera com una màquina òptica.
Més tard succeiran altres construccions similars. Graham crea objectes per presentar sobre aquests llibres que descobreixen en les llibreries atiquàries.
Una part fundamental de l'exposició està dedicada al desenvolupament de les seves primeres obres.
L'exposició del MACBA es centra en la presentació d'aquells films posteriors que, per l'elecció dels temes, han continuat desenvolupant visualment la tradició dels treballs conceptuals amb textos i els fenòmens lluminosos.
Graham havia adquirit en un resclet de Vancouver una màquina d'escriure frabricada en els anys trenta i pràcticament sense utilitzar.
A la tercera secció de la mostra agafa el paper de l'artista. En Lobbing Potatoes at a Gong, 1969.
La manifestació final d'aquesta temàtica del paper de l'artista es el monumental triptic The Gifted Amateur, Nov. 1962. En aquesta obra, Graham es sitúa a ell mateix a l'escena en la figura d'un aficionat sonàmbul que prova de fer pel seu compte una representació teatral abstracte de gran format, com les que probablement ha vist fascinat als llibres d'art.
Per últim es presenta a Rodney Graham pintor que, a diferència del que semblava apuntar-se al tríptic, s'ha interessat per la pintura de l'Escola de París i realitza obres abstractes a l'estil d'aquest corrent.
"A través del bosc" descriu un llarg itinerari que s'inicia amb l'adaptació de textos literaris i l'aporpiació de temes d'història de l'art, segueix amb originals treballs cinematogràfics i desemboca en un medi clàssic de l'art, la pintura.
Part de les obres de l'exposició em van costar molt d'ententendre, ja que tenen una intenció no massa comú i la manera d'exposar les obres i les obres exposades no l'havia vist mai.
L'any 1976 Graham produeix el seu primer treball fotogràfic de molta importància. A la sèrie hi apareixen aspectes essencials d'obres seves superiors. Més tard van venir els experiments amb una càmera fosca construïda per ell mateix, aquesta càmera al va utilitzar durant la seva estància a la "American Academy" de Roma.
Amb el treball "Two Generators" crea una pionera instal·lació a l'aire lliure, consistia en iluminar un riu proper al recinte universitari amb la llum produïda per un generador elèctric. És l'efecte de la tècnica polaroid -breu flaix, impressió i revelat paulati de la imatge- traslladat i documentat en cinema. Graham va construïr també, una màquina de llegir amb la que va intentar fer patent i visible el que ha experimentat. L'aparell resultant opera com una màquina òptica.
Més tard succeiran altres construccions similars. Graham crea objectes per presentar sobre aquests llibres que descobreixen en les llibreries atiquàries.
Una part fundamental de l'exposició està dedicada al desenvolupament de les seves primeres obres.
L'exposició del MACBA es centra en la presentació d'aquells films posteriors que, per l'elecció dels temes, han continuat desenvolupant visualment la tradició dels treballs conceptuals amb textos i els fenòmens lluminosos.
Graham havia adquirit en un resclet de Vancouver una màquina d'escriure frabricada en els anys trenta i pràcticament sense utilitzar.
A la tercera secció de la mostra agafa el paper de l'artista. En Lobbing Potatoes at a Gong, 1969.
La manifestació final d'aquesta temàtica del paper de l'artista es el monumental triptic The Gifted Amateur, Nov. 1962. En aquesta obra, Graham es sitúa a ell mateix a l'escena en la figura d'un aficionat sonàmbul que prova de fer pel seu compte una representació teatral abstracte de gran format, com les que probablement ha vist fascinat als llibres d'art.
Per últim es presenta a Rodney Graham pintor que, a diferència del que semblava apuntar-se al tríptic, s'ha interessat per la pintura de l'Escola de París i realitza obres abstractes a l'estil d'aquest corrent.
"A través del bosc" descriu un llarg itinerari que s'inicia amb l'adaptació de textos literaris i l'aporpiació de temes d'història de l'art, segueix amb originals treballs cinematogràfics i desemboca en un medi clàssic de l'art, la pintura.
Part de les obres de l'exposició em van costar molt d'ententendre, ja que tenen una intenció no massa comú i la manera d'exposar les obres i les obres exposades no l'havia vist mai.
John Baldessari: Pura Bellesa
Posteado en en por
John Baldessari va néixer l'any 1931 a National City, California, podriem dir que és un dels artistes més destacats del nostre temps, que ha trencat amb les convencions de les pràctiques artístiques fent un ús insòlit del llenguatge i de les imatges.
L'exposició comença amb unes pintures que són un representació de les que van sobreviure a l'infame "Cremation Project", Baldessari va cremar tota la seva obra anterior i en va guardar les cendres en una urna en forma de llibre com a testimoni dels fets.
La composició i el contingut d'aquelles pintures primerenques no eren mai tradicionals. Baldessari tenia una fascinació pel llenguatge que ha mantingut en el el seu treball fins al dia d'avui.
El fet de treballar en l'aïllament cultural de National City va donar-li la llibertat de fer el que volia sense estar sotmès a l'escrutini d'un públic. El 1966 va començar a fer fotografies en un barri de la seva ciutat. Després va ampliar les fotos i les va transferir sobre teles, i va demanar a cartellistes comercials que hi pintessin damunt textos igualment prosaics que identifiquessin cada lloc. Més endevant va eliminar completament les imatges de les seves teles i hi va deixar només text.
Baldessari va aprofundir en el concepte d'autoria amb la sèrie "Commissioned Paintings (1969).
L'ensenyament ha estat també una part integral de la seva vida també va deixar empremta en els mitjans de la música i el video.
Quan el Portapak Sony va arribar al Cal Arts, va començar a experimentar amb el nou mitjà.
Més tard va abordar els processos de treball de la indústria cinematogràfica en obres les quals la trama està desenvolupada escena per escena. Va començar a crear peces a més gran escala i als vuitanta van aparèixer punts de colors sobre les cares dels personatges fotografiats, el llenguatge hi continuava tenint un paper important a través d'uns titols molt suggerents.
Tot aquest procés és veu reflectit en l'exposició que hem visitat al MACBA, a mi l'obra que més em va cridar l'atencio va ser "Goya Series" en la que va recuperar l'estètica de la sèrie de National City aparellant fotografies d'objectes quotidians i text. L'aspre sarcasme dels títols s'inspira en una sèrie de gravats de Francisco de Goya. El que més m'ha cridat l'atenció de l'exposició són els títols de les obres, és cert que utilitza un sarcasme molt ben aconseguit i que dona un sentit especial a l'obra.
L'exposició comença amb unes pintures que són un representació de les que van sobreviure a l'infame "Cremation Project", Baldessari va cremar tota la seva obra anterior i en va guardar les cendres en una urna en forma de llibre com a testimoni dels fets.
La composició i el contingut d'aquelles pintures primerenques no eren mai tradicionals. Baldessari tenia una fascinació pel llenguatge que ha mantingut en el el seu treball fins al dia d'avui.
El fet de treballar en l'aïllament cultural de National City va donar-li la llibertat de fer el que volia sense estar sotmès a l'escrutini d'un públic. El 1966 va començar a fer fotografies en un barri de la seva ciutat. Després va ampliar les fotos i les va transferir sobre teles, i va demanar a cartellistes comercials que hi pintessin damunt textos igualment prosaics que identifiquessin cada lloc. Més endevant va eliminar completament les imatges de les seves teles i hi va deixar només text.
Baldessari va aprofundir en el concepte d'autoria amb la sèrie "Commissioned Paintings (1969).
L'ensenyament ha estat també una part integral de la seva vida també va deixar empremta en els mitjans de la música i el video.
Quan el Portapak Sony va arribar al Cal Arts, va començar a experimentar amb el nou mitjà.
Més tard va abordar els processos de treball de la indústria cinematogràfica en obres les quals la trama està desenvolupada escena per escena. Va començar a crear peces a més gran escala i als vuitanta van aparèixer punts de colors sobre les cares dels personatges fotografiats, el llenguatge hi continuava tenint un paper important a través d'uns titols molt suggerents.
Tot aquest procés és veu reflectit en l'exposició que hem visitat al MACBA, a mi l'obra que més em va cridar l'atencio va ser "Goya Series" en la que va recuperar l'estètica de la sèrie de National City aparellant fotografies d'objectes quotidians i text. L'aspre sarcasme dels títols s'inspira en una sèrie de gravats de Francisco de Goya. El que més m'ha cridat l'atenció de l'exposició són els títols de les obres, és cert que utilitza un sarcasme molt ben aconseguit i que dona un sentit especial a l'obra.
RHYTHM IS IT!
Posteado en en por
Rhythm is it és un documental en el que apareixen la dansa i la música com un tipus de llenguatge educació, manera de pensar… Amb les activitats que proposa Royston Maldoom, pujar en un mateix escenari l’Orquesta filharmònica de Berlín i un conjunt de 250 alumnes alemanys de diferents races i cultures amb diferents finalitats, com implicar als alumnes de manera personal i emocional, i també ho enfoca com un tipus de superació personal, els posa davant d’una activitat difícil d’aconseguir i que requereix un esforç personal molt gran, durant el documental, podem observar els diferents obstacles als que s’enfronten, però en conseqüència també veiem que un cop superats aquests obstacles, la gratificació és brutal i les ganes de perseguir totes aquestes metes que per als alumnes eren impossibles, tornen ja que al final aconsegueixen el propòsit, unir a l’orquestra i als alumnes en un mateix escenari.
Des del meu punt de vista crec que hagués sigut més interessant i menys pesat si hagués sigut més curt, ja que hi havia trossos que es feia pesat. Per altre part penso que la idea del documental i el que tracta de transmetre és algo comú en les nostres vides, el valor la il·lusió i les ganes i ho explica molt bé amb el llenguatge tant de la dansa com la música.
Des del meu punt de vista crec que hagués sigut més interessant i menys pesat si hagués sigut més curt, ja que hi havia trossos que es feia pesat. Per altre part penso que la idea del documental i el que tracta de transmetre és algo comú en les nostres vides, el valor la il·lusió i les ganes i ho explica molt bé amb el llenguatge tant de la dansa com la música.
WEBS
Posteado en en por
De pàgines web que m’hagin agradat, n’he trobat moltissimes, algunes per disseny i d’altres per la facilitat per accedir a les diferents aplicacions. D’aquestes tantes que he vist n’he triat dues de ben diferents, una infantil i l’altre per a joves i adults.
www.disney.es és la pàgina infantil que trobo que el disseny és molt proper als nens ja que hi apareixen més imatges que lletres i més animacions del tipus vídeo o muntatges amb fotografies, per altre banda la manera com estan repartides les diferents aplicacions és molt visual de manera que l’accés també ho és.
www.platadepalo.com aquesta és l’altre pàgina que m’ha agradat. El disseny tot i ser senzill el veig elegant gràcies al fons negre les lletres blanques, el que m’ha cridat molt l’antenció és la imatge que ocupa gairebé tota la pàgina, ja que quan hi passes per sobre va canviant i va mostrant part del contingut.
Les pàgines web que m’han agradat menys, a part dels buscadors he trobat una web que tampoc m’ha agradat gens. www.cinetube.es el disseny no m’agrada gens la combinació de colors la disposició de les diferents opcions i accessos que te la pàgina i les imatges que utilitza. La forma d’accedir a les diferents opcions tampoc és gaire còmode ja que se’t van obrint finestres de publicitat que impedeixen avançar.
www.disney.es és la pàgina infantil que trobo que el disseny és molt proper als nens ja que hi apareixen més imatges que lletres i més animacions del tipus vídeo o muntatges amb fotografies, per altre banda la manera com estan repartides les diferents aplicacions és molt visual de manera que l’accés també ho és.
www.platadepalo.com aquesta és l’altre pàgina que m’ha agradat. El disseny tot i ser senzill el veig elegant gràcies al fons negre les lletres blanques, el que m’ha cridat molt l’antenció és la imatge que ocupa gairebé tota la pàgina, ja que quan hi passes per sobre va canviant i va mostrant part del contingut.
Les pàgines web que m’han agradat menys, a part dels buscadors he trobat una web que tampoc m’ha agradat gens. www.cinetube.es el disseny no m’agrada gens la combinació de colors la disposició de les diferents opcions i accessos que te la pàgina i les imatges que utilitza. La forma d’accedir a les diferents opcions tampoc és gaire còmode ja que se’t van obrint finestres de publicitat que impedeixen avançar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
